ATREVEIX-TE A PENSAR

Aquest diu­menge es com­me­mora l’afu­se­lla­ment del pre­si­dent Com­panys, l’any 1940. Però, trenta anys abans, el 13 d’octu­bre del 1909, n’hi va haver un altre i també a Montjuïc. El del peda­gog Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia. Va ser després d’un judici sense garan­ties a càrrec d’un tri­bu­nal mili­tar, acu­sat d’haver ins­ti­gat la Set­mana Tràgica. Van liqui­dar l’home, però van per­pe­tuar el seu lle­gat. Era un lliu­re­pen­sa­dor que defen­sava la coe­du­cació de clas­ses i la coe­du­cació de sexes. Va enge­gar l’Escola Moderna perquè creia que la soci­e­tat neces­si­tava alli­be­rar-se del jou de la religió. Volia aju­dar la mai­nada a pen­sar i a tren­car tots els para­dig­mes. I per això havien de tenir lli­ber­tat, i un dels eixos de l’apre­nen­tatge el cons­tituïen les redac­ci­ons de les seves pròpies vivències. A l’escola no hi havia d’haver exàmens ni pre­mis ni càstigs, per exem­ple.

Els prin­ci­pis de l’Escola Moderna van des­fi­lant per les pàgines d’El mes­tre, de Màrius Mollà. És un lli­bre publi­cat per Edi­ci­ons B. No és pas una nove­tat, és del 2015, però els con­vido a lle­gir-lo per enten­dre i posar en valor l’impacte de la filo­so­fia de Fer­rer i Guàrdia per a algú que ha d’ense­nyar i edu­car la mai­nada. Tam­poc és una novel·la biogràfica. Hi tro­ba­reu algú que està prou a prop del peda­gog per expli­car que, mal­grat tot, el seu lle­gat ha que­dat intacte. Aquest algú és l’Emili Boix, que un dia d’agost del 1914 agafa el tren a Bar­ce­lona i baixa a Sant Celoni. És un mes­tre que vol dei­xar enrere tot el que ha vis­cut. Vol pas­sar des­a­per­ce­but, perquè està molt dece­but amb tot ple­gat, però coneix un nen que esdevé un repte i es replan­teja tor­nar a fer de mes­tre. La gràcia, doncs, és veure que, mal­grat que van eli­mi­nar el cre­a­dor de la lla­vor, queda el que va sem­brar. Hi ha un cert paral·lelisme amb el moment actual, ara que s’han arra­co­nat plan­te­ja­ments caducs i obso­lets que es basa­ven en la memo­rit­zació i la repe­tició i fomen­ta­ven la pas­si­vi­tat més que la par­ti­ci­pació de l’alum­nat. Els nous temps estan més en sin­to­nia amb aque­lla Escola Nova que creia en l’edu­cació per l’acció, en l’expe­ri­men­tació dels nens i nenes i en un apre­nen­tatge molt viven­cial. I més lliu­res per atre­vir-se a pen­sar.