DOL

El novembre del 1917 la Declaració Balfour va ser enviada com a carta del ministre d’Exteriors britànic Arthur Balfour al baró Lionel Walter Rothschild, un líder de la comunitat jueva a la Gran Bretanya.

És el moment de recordar textualment aquella carta d’intencions: “El govern de sa majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i emprarà els seus millors esforços per tal de facilitar l’assoliment d’aquest objectiu, quedant clarament entès, que no ha de fer-se res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina o els drets i els estatus polítics de què gaudeixen els jueus en qualsevol país.”

Leo Amery, ministre de Colònies del govern Churchill, amb autoritat per supervisar el mandat britànic a Palestina a partir de l’aprovació per la Lliga de les Nacions Unides l’any 1922, va contribuir a redactar aquella declaració, que va provocar una onada d’immigrats jueus i l’inici del que va ser el moviment sionista. La complexitat es va començar a manifestar en els anys trenta, amb el rebuig dels palestins, i això va embrancar amb l’Holocaust i el gran genocidi del poble jueu. El 29 de novembre del 1947, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar la resolució 181, mitjançant la qual es va aprovar una divisió i la creació de dos estats, un pla mai acceptat pels països àrabs i amb unes delimitacions a la Franja de Gaza no respectades pels governs d’Israel.

Un relat que ens porta a l’horror d’aquesta setmana, després d’anys de conflicte, d’intents de diàlegs, d’assassinats de persones pont, ja fossin polítics, periodistes o professionals.

Quan uns centenars de joves amb tot el futur al davant trien la natura, la festa, i la música per celebrar la vida i viuen els atacs terroristes amb mort, segrestos i horror per arreu, es trenca la vida. Res pot justificar aquest acte de barbàrie i res pot evitar que es posi a funcionar l’escepticisme en relació amb quins interessos reals i de geopolítica hi ha al darrere d’un atac com aquest, que ha provocat la guerra i la vulneració de la legalitat internacional amb la població palestina.

Reviure la defensa de l’existència de dos pobles en el marc de les resolucions de les Nacions Unides és un denominador comú tan bàsic que no cal reiterar, però caure en la ingenuïtat que l’acció reacció de l’horror no té interessos de fons en la dimensió sempre oculta de la geopolítica de la seguretat no és rigorós. Totes aquelles persones que han dedicat la seva vida a crear ponts i solucions han estat assassinades. Vaig tenir l’honor de conèixer de prop el director de cinema israelià Juliano Mer-Khamis, que va dedicar la seva vida a la pau i va ser assassinat l’any 2011 amb quatre trets en territori palestí. L’any 2004 va rodar un gran documental en honor a la labor de la seva mare jueva amb els nens palestins, Arna’s Children.

La guerra atempta contra la vida de nens, dones i joves. Una vida que celebrem cada dia amb les petites coses, les bones converses, un llibre, la passejada pel carrer de sempre descobrint coses que mai abans havies observat, acaronant el gat. La salutació de la veïna, la mirada somrient d’un desconegut quan us creueu a la cantonada. El plaer de la dutxa després d’un te verd engolit lentament. L’arribada a casa, sola, però amb el cansament d’un dia viscut amb bona gent. Una conversa llarga amb la filla, sense pressa. La feina ben feta d’aquell informe que mai s’acaba i que avui has pogut tancar. L’olor del pot de la cuina que s’ha cremat mentre es fa la quinoa, estens la roba i parles per telèfon a la vegada. I somrius, amb aquell “una altra vegada, no tinc remei”.

Observar el vol col·lectiu de les orenetes quan caçant insectes dansen al cel, amb una bellesa inigualable. Escoltar les veus disperses pel pati de veïns i saber que darrere de cada finestra hi ha vides, hi ha sentiments, hi ha problemes, emocions infinites. La quotidianitat, allò que es mata amb el terror, que imposa la foscor de la violència.

Només uns dies abans del concert de música a Israel, un moviment de dones israelianes i palestines, sota paraigües blancs, havien dut a terme, plegades, una iniciativa més per la pau. Cap notícia, cap incidència.

La història l’escriu ara un poder maligne que només creu en la violència.

“El mundo esta raro”, canta Albert Pla.