UN GENOCIDI, DOS FANATISMES

Defenso un estat palestí i un d’israelià perquè, com diu l’expert en seguretat Guillem Pursals, un sol estat multiconfessional podria ser tan difícil de governar com el Líban. Austràlia, els Estats Units, Nova Zelanda o el Canadà són fórmules d’un sol estat amb passat colonial on la població més ben armada ha quasi exterminat l’altra.

El cas d’Israel hauria de plantejar-se en termes similars al de Libèria, estat fundat per lliberts afroamericans. Ara hi ha afroamericans que tracen els seus perfils genètics per identificar els països dels ancestres. Alguns hi viatgen; uns quants, s’hi instal·len –Ghana ho facilita–. Hi ha jueus crítics amb la creació d’Israel; hi ha pocs afroamericans que vagin a viure a l’Àfrica. La discrepància envers opcions per reparar el que es consideren injustícies històriques no necessàriament ha de justificar-ne el rebuig.

La creació d’Israel es va basar en dinàmiques colonials, causades pels biaixos eurocèntrics del sionisme. També per la geopolítica del Regne Unit, l’URSS o els Estats Units, i d’Egipte, Jordània, Síria i altres països àrabs que es van conjurar per destruir Israel i han instrumentalitzat els palestins a favor dels seus interessos. El colonialisme israelià dels territoris palestins, el bloqueig de la Franja de Gaza –on Egipte hi fa un paper ben galdós–, són injustificables. També ho és el genocidi que el govern de Netanyahu està fent a Gaza. Quan un part pot aniquilar l’altra, no val l’equidistància.

On rebutjo la polarització és en el fanatisme de certs partidaris d’Israel i de Palestina. Els més poderosos són els d’Israel. La Unió Europea, malgrat el descontentament de certs estats membres, dona suport a Israel donant lliçons de civilització mentre l’Azerbaidjan extermina armenis i el Mediterrani és una fossa comuna de refugiats. A Alemanya, el mer fet de criticar Israel es judeofòbia. Hi ha estats que han reprimit les manifestacions en contra del genocidi palestí “per motius de seguretat”, malgrat permetre manifestacions d’extrema dreta “per respecte a la llibertat d’expressió” –no hi ha res més judeòfob que una esvàstica–. Com diu l’expert en Àsia occidental Gabriel Garroum, polítics i mitjans han adobat la demonització de Hamas per deshumanitzar els palestins o justificar l’actual càstig col·lectiu a Gaza –“una trampa de Hamas”, segons Pilar Rahola–. A la BBC, els palestins moren i els israelians són assassinats.

Partidaris de Palestina han tingut actituds judeòfobes, demanant trencar l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv per la instrumentalització dels drets LGTBI que fa Israel, i no fent-ho amb ciutats iranianes, turques, dels Emirats Àrabs Units o la mateixa Gaza, governades per un islam polític que reprimeix les dones i la comunitat LGTBI. L’esquerra independentista considera l’atac liderat per Hamas com un acte d’autodefensa palestina. La CUP piulava: “Amunt el poble palestí fins a la victòria”, poques hores després dels atemptats, i dies després: “Des del riu fins al mar, Palestina llibertat” –malgrat la història del lema, va aparèixer pintat en una sinagoga de Barcelona l’abril d’aquest any–. Palestina té dret a l’autodefensa contra l’exèrcit israelià i els colons, però la massacre perpetrada per Hamas no ho és, igual que una bomba a Hipercor no és un acte d’autodefensa del poble basc. Concloure, com fan molts activistes anticolonials, que les accions d’un grup islamista són responsabilitat d’Israel és, com va escriure li filòsofi Judith Butler, considerar que la violència dels palestins no és seva.

Així, si els partidaris més abrandats d’Israel defensen imaginaris racistes, situant-lo al costat bo de la civilització que lluita contra la barbàrie de l’islam més obscurantista, els de Palestina fan el mateix quan consideren que la capacitat d’acció dels racialitzats es limita a la reacció visceral, mai a decisions planificades, motivades per la ideologia i la racionalitat. Per a ells, les accions de tota mena d’islam polític, a Gaza, a l’Iran, a l’Afganistan o a Síria, s’expliquen des de la contestació als Estats Units, Israel i altres sospitosos habituals. Lluitar contra aquests dogmes és l’aportació que els qui no som experts en el conflicte podem fer davant del genocidi que veiem en directe.