UN GENOCIDI, DOS FANATISMES

Defenso un estat palestí i un d’isra­elià perquè, com diu l’expert en segu­re­tat Gui­llem Pur­sals, un sol estat mul­ti­con­fes­si­o­nal podria ser tan difícil de gover­nar com el Líban. Austràlia, els Estats Units, Nova Zelanda o el Canadà són fórmu­les d’un sol estat amb pas­sat colo­nial on la població més ben armada ha quasi exter­mi­nat l’altra.

El cas d’Israel hau­ria de plan­te­jar-se en ter­mes simi­lars al de Libèria, estat fun­dat per lli­berts afro­a­me­ri­cans. Ara hi ha afro­a­me­ri­cans que tra­cen els seus per­fils genètics per iden­ti­fi­car els països dels ances­tres. Alguns hi viat­gen; uns quants, s’hi ins­tal·len –Ghana ho faci­lita–. Hi ha jueus crítics amb la cre­ació d’Israel; hi ha pocs afro­a­me­ri­cans que vagin a viure a l’Àfrica. La dis­crepància envers opci­ons per repa­rar el que es con­si­de­ren injustícies històriques no necessària­ment ha de jus­ti­fi­car-ne el rebuig.

La cre­ació d’Israel es va basar en dinàmiques colo­ni­als, cau­sa­des pels biai­xos eurocèntrics del sio­nisme. També per la geo­política del Regne Unit, l’URSS o els Estats Units, i d’Egipte, Jordània, Síria i altres països àrabs que es van con­ju­rar per des­truir Israel i han ins­tru­men­ta­lit­zat els pales­tins a favor dels seus interes­sos. El colo­ni­a­lisme isra­elià dels ter­ri­to­ris pales­tins, el blo­queig de la Franja de Gaza –on Egipte hi fa un paper ben galdós–, són injus­ti­fi­ca­bles. També ho és el geno­cidi que el govern de Neta­nyahu està fent a Gaza. Quan un part pot ani­qui­lar l’altra, no val l’equi­distància.

On rebutjo la pola­rit­zació és en el fana­tisme de certs par­ti­da­ris d’Israel i de Pales­tina. Els més pode­ro­sos són els d’Israel. La Unió Euro­pea, mal­grat el des­con­ten­ta­ment de certs estats mem­bres, dona suport a Israel donant lliçons de civi­lit­zació men­tre l’Azer­baid­jan exter­mina arme­nis i el Medi­ter­rani és una fossa comuna de refu­gi­ats. A Ale­ma­nya, el mer fet de cri­ti­car Israel es judeofòbia. Hi ha estats que han repri­mit les mani­fes­ta­ci­ons en con­tra del geno­cidi palestí “per motius de segu­re­tat”, mal­grat per­me­tre mani­fes­ta­ci­ons d’extrema dreta “per res­pecte a la lli­ber­tat d’expressió” –no hi ha res més judeòfob que una esvàstica–. Com diu l’expert en Àsia occi­den­tal Gabriel Gar­roum, polítics i mit­jans han ado­bat la demo­nit­zació de Hamas per des­hu­ma­nit­zar els pales­tins o jus­ti­fi­car l’actual càstig col·lec­tiu a Gaza –“una trampa de Hamas”, segons Pilar Rahola–. A la BBC, els pales­tins moren i els isra­e­li­ans són assas­si­nats.

Par­ti­da­ris de Pales­tina han tin­gut acti­tuds judeòfobes, dema­nant tren­car l’ager­ma­na­ment de Bar­ce­lona amb Tel-Aviv per la ins­tru­men­ta­lit­zació dels drets LGTBI que fa Israel, i no fent-ho amb ciu­tats ira­ni­a­nes, tur­ques, dels Emi­rats Àrabs Units o la mateixa Gaza, gover­na­des per un islam polític que repri­meix les dones i la comu­ni­tat LGTBI. L’esquerra inde­pen­den­tista con­si­dera l’atac lide­rat per Hamas com un acte d’auto­de­fensa pales­tina. La CUP piu­lava: “Amunt el poble palestí fins a la victòria”, poques hores després dels atemp­tats, i dies després: “Des del riu fins al mar, Pales­tina lli­ber­tat” –mal­grat la història del lema, va aparèixer pin­tat en una sina­goga de Bar­ce­lona l’abril d’aquest any–. Pales­tina té dret a l’auto­de­fensa con­tra l’exèrcit isra­elià i els colons, però la mas­sa­cre per­pe­trada per Hamas no ho és, igual que una bomba a Hiper­cor no és un acte d’auto­de­fensa del poble basc. Con­cloure, com fan molts acti­vis­tes anti­co­lo­ni­als, que les acci­ons d’un grup isla­mista són res­pon­sa­bi­li­tat d’Israel és, com va escriure li filòsofi Judith But­ler, con­si­de­rar que la violència dels pales­tins no és seva.

Així, si els par­ti­da­ris més abran­dats d’Israel defen­sen ima­gi­na­ris racis­tes, situ­ant-lo al cos­tat bo de la civi­lit­zació que lluita con­tra la barbàrie de l’islam més obs­cu­ran­tista, els de Pales­tina fan el mateix quan con­si­de­ren que la capa­ci­tat d’acció dels raci­a­lit­zats es limita a la reacció vis­ce­ral, mai a deci­si­ons pla­ni­fi­ca­des, moti­va­des per la ide­o­lo­gia i la raci­o­na­li­tat. Per a ells, les acci­ons de tota mena d’islam polític, a Gaza, a l’Iran, a l’Afga­nis­tan o a Síria, s’expli­quen des de la con­tes­tació als Estats Units, Israel i altres sos­pi­to­sos habi­tu­als. Llui­tar con­tra aquests dog­mes és l’apor­tació que els qui no som experts en el con­flicte podem fer davant del geno­cidi que veiem en directe.