NINGÚ ESCOLTA

Fa alguns anys, l’historiador Borja de Riquer, un dels millors coneixedors de les relacions entre Catalunya i Espanya, va publicar un llibre que es titulava Escolta, Espanya. La cuestión catalana en la época liberal (Marcial Pons, 2001). Es tractava d’una traducció d’un assaig en català que s’havia publicat l’any anterior per part d’Eumo Editorial i que recollia alguns articles sobre el nacionalisme espanyol i el xoc amb la identitat catalana, sobretot durant els segles XIX i XX. Una de les tesis principals del llibre era que des de les institucions espanyoles s’havia anat imposant “una única narració històrica, la que culminava presentant Espanya com [...] una nació identificada bàsicament amb la història, la llengua i la cultura castellanes”, una nació excloent que va “frustrar la possibilitat de configurar una nova Espanya que també reconegués i fomentés les diferents identitats i tradicions culturals particulars que existien al seu si”. Al llibre, doncs, es feia referència a una Espanya que, malgrat les crides constants, mai escolta, manllevant la coneguda poesia de Joan Maragall.

De fet, hi ha pocs espais on es visualitzi millor aquesta negativa a escoltar que el Congrés o el Senat, espais on la política acostuma a reduir-se a monòlegs. A Madrid hi hem anat un munt de vegades a fer pedagogia: hi va anat Pujol, Maragall, Mas i, fins i tot Montilla, que els va advertir d’una “desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya”. Dijous, el president de la Generalitat va assistir a la sessió del Senat que el Partit Popular havia dissenyat per clamar contra “el xantatge de la investidura”. Pere Aragonès va anar-hi per explicar la seva visió del conflicte i per defensar l’amnistia com a solució necessària i com a punt de partida. Els barons populars, tal com es preveia, van rebutjar-la de ple, tot i que es van mostrar força més preocupats davant la possibilitat que entre els acords d’investidura s’inclogui un nou sistema de finançament o una condonació del deute a Catalunya. “Ja sabem que els murcians pagarem la factura”, va clamar el president de Múria, Fernando López Miras. Una de les úniques que es va cenyir al guió va ser la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que segueix amb la seva croada particular contra Pedro Sánchez, i que va vaticinar, en un to apocalíptic: “Si aquesta indignitat triomfa, aviat no hi haurà espanyols.”

Fos com fos, la sessió al Senat es va convertir en una metàfora d’una Espanya que, els parlin en castellà o en català, no escolta.