NINGÚ ESCOLTA

Fa alguns anys, l’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer, un dels millors conei­xe­dors de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya, va publi­car un lli­bre que es titu­lava Escolta, Espa­nya. La cuestión cata­lana en la época libe­ral (Mar­cial Pons, 2001). Es trac­tava d’una tra­ducció d’un assaig en català que s’havia publi­cat l’any ante­rior per part d’Eumo Edi­to­rial i que reco­llia alguns arti­cles sobre el naci­o­na­lisme espa­nyol i el xoc amb la iden­ti­tat cata­lana, sobre­tot durant els segles XIX i XX. Una de les tesis prin­ci­pals del lli­bre era que des de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les s’havia anat impo­sant “una única nar­ració històrica, la que cul­mi­nava pre­sen­tant Espa­nya com [...] una nació iden­ti­fi­cada bàsica­ment amb la història, la llen­gua i la cul­tura cas­te­lla­nes”, una nació exclo­ent que va “frus­trar la pos­si­bi­li­tat de con­fi­gu­rar una nova Espa­nya que també reco­negués i fomentés les dife­rents iden­ti­tats i tra­di­ci­ons cul­tu­rals par­ti­cu­lars que exis­tien al seu si”. Al lli­bre, doncs, es feia referència a una Espa­nya que, mal­grat les cri­des cons­tants, mai escolta, man­lle­vant la cone­guda poe­sia de Joan Mara­gall.

De fet, hi ha pocs espais on es visu­a­litzi millor aquesta nega­tiva a escol­tar que el Congrés o el Senat, espais on la política acos­tuma a reduir-se a monòlegs. A Madrid hi hem anat un munt de vega­des a fer peda­go­gia: hi va anat Pujol, Mara­gall, Mas i, fins i tot Mon­ti­lla, que els va adver­tir d’una “des­a­fecció emo­ci­o­nal de Cata­lu­nya cap a Espa­nya”. Dijous, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va assis­tir a la sessió del Senat que el Par­tit Popu­lar havia dis­se­nyat per cla­mar con­tra “el xan­tatge de la inves­ti­dura”. Pere Ara­gonès va anar-hi per expli­car la seva visió del con­flicte i per defen­sar l’amnis­tia com a solució necessària i com a punt de par­tida. Els barons popu­lars, tal com es pre­veia, van rebut­jar-la de ple, tot i que es van mos­trar força més pre­o­cu­pats davant la pos­si­bi­li­tat que entre els acords d’inves­ti­dura s’inclo­gui un nou sis­tema de finançament o una con­do­nació del deute a Cata­lu­nya. “Ja sabem que els mur­ci­ans paga­rem la fac­tura”, va cla­mar el pre­si­dent de Múria, Fer­nando López Miras. Una de les úniques que es va cenyir al guió va ser la pre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid, Isa­bel Díaz Ayuso, que segueix amb la seva cro­ada par­ti­cu­lar con­tra Pedro Sánchez, i que va vati­ci­nar, en un to apo­calíptic: “Si aquesta indig­ni­tat tri­omfa, aviat no hi haurà espa­nyols.”

Fos com fos, la sessió al Senat es va con­ver­tir en una metàfora d’una Espa­nya que, els par­lin en cas­tellà o en català, no escolta.