Agressions d’agressius

Cada dia el món, tot, diu prou de violència contra les dones. Prou d’inseguretats. Prou de crear por. Prou d’agressions. Prou de no deixar-nos viure. Prou mort. Ah, però resulta que aquesta nostra societat, com qui no vol la cosa, incorpora amb tota naturalitat, a la llengua catalana, talment l’anglès, l’adjectiu agressiu, de manera que avui ens trobem, en connotacions positives, que un venedor és agressiu, en el sentit que ven més que cap altre; parlem de jugadors agressius, quan els sabem competitius; diem que una campanya de publicitat és agressiva quan volem dir que és penetrant, incisiva, intensa i persistent. Diccionari en mà, i sense sentit figurat, agressiu vol dir que constitueix o implica una agressió, que és l’acció d’agredir, d’escometre algú per matar-lo, ferir-lo o fer-li mal. Llavors, doncs, venedor agressiu, jugador agressiu, entrevista agressiva, publicitat agressiva..., ¿per què envaeix l’adjectiu agressiu un terreny en el qual no hi fa cap falta? Per calc de l’anglès, potser? Potser sí, perquè en anglès aggressive vol dir “caracteritzat per una gran energia, ambició o capacitat d’iniciativa” i “tot allò resultat d’aquestes qualitats”. És normal llavors que els anglesos i nord-americans parlin elogiosament, per exemple, d’un aggressive salesman o d’un aggressive leadership, però nosaltres, per què? Per què connotem positivament aquest adjectiu, atorgant-li, fins i tot, reconeixement i mèrit en les relacions humanes, quan en català té connotació negativa? No és fins que un no la rep, una agressió, física o psicològica, que no té consciència de què significa? Diu Vinyoli, en vers, que els mots no són sols per entendre’ns pel que signifiquen, sinó per descobrir el que, transparents, oculten. No normalitzem que una noia jove no pugui tornar, en acabar una nit de festa, caminant sola cap a casa. Un noi, tampoc. No ho normalitzem. ¿Per què, per a les dones, Frauen Nacht Taxi a Heidelberg, per exemple? I d’aquella llibertat i d’aquell saber-nos segures, què se n’ha fet? Quan una agressió és notícia en el sentit periodístic del terme i ens donen el número de la víctima en el còmput anual, què en sabem després de l’agressor? No la tenim mai completa, la seqüència: els informatius ens diuen d’un assassinat i quin número correspon a la víctima l’any de l’agressió, i prou. ¿Com l’ha pagada, la culpa, ell? No ho sabem, perquè no en tornem a saber res més, del cas.

Deia Rilke, i citava Riba, que la glòria és la suma de malentesos que es creen al voltant d’un nom nou. I no pas cap altra mena de glòria hem viscut les dones tot al llarg de la història pel simple fet de ser-ho. Hem recorregut molt de camí, certament, però en queda molt, encara, per aconseguir el just equilibri de la balança. L’editor Olivier Orban, partint de la idea d’editar una conversa que tractés d’homes i de dones, va publicar un llibre que transcriu el diàleg entre Françoise Giroud i Bernard-Henry Lévy. Ella comença demanant-li si li agraden, les dones. I ell respon amb una pregunta: “¿I a tu, Françoise, t’agraden, els homes?” “M’encanten –diu ella–, amb aquests peuassos i les seves petites flaqueses.” “I a mi –respon ell– amb els seus grans ideals i les seves comèdies encantadores.” Les dones ens hem emancipat, sortosament i certa. Però encara que assistim a l’aparició d’una dona nova, diu Lévy a Giroud, més lliure, més igual, més tot el que vulguis, no veig per què s’hauria de traduir en un resultat catastròfic per als homes. Hauria de ser tot el contrari. Més aviat seria una bona notícia. I arriba la gran resposta d’ella que diu que per als homes que estimen realment les dones ella també ho creu, perquè acabat el temps de les dones decoratives o les serventes astutes, tenen al davant unes dones que resulten més interessants de retenir, de les quals, si ve a tomb, se senten orgullosos; dones amb qui, en tot cas, senten que encaixen. I el raonament d’ella continua tocant el moll de l’os quan pregunta: “¿Quants homes dubten d’ells mateixos i estan desestabilitzats per la independència que dona l’autonomia econòmica? ¿Quants n’hi ha que tenen por de les dones, simplement, por i pànic, d’ençà que creuen veure un tret de superioritat en una dona? Se senten amenaçats en la seva virilitat, i això els pot fer tornar dolents.” I ell li diu que hi està d’acord, llevat que no entén per què s’entesta a barrejar-hi la independència econòmica. Doncs perquè és la clau de tot, responem, amb Françoise Giroud, nosaltres totes! He retallat un trosset de vida amb relació a la qual tenen raó els versos quan diuen, estrafets, que malgrat tots els malgrats és així com, encara, ens toca viure, acarrerant-nos pels llocs petits i protegint-nos de tot. Perquè estem a la intempèrie. Dissortadament encara.