El voraviu

Com hem d’interpretar que dilluns Sánchez i Díaz sortissin a batre a l’era, i en públic, si encara no han segat? Què pot batre abans de segar? Res. De tots és sabut que sempre ha estat primer el segar (acordar la investidura) que el batre (anunciar un programa). Però és que ells tampoc batien. Feien senyals de fum. Qui és que pot batre abans de segar? Ningú, tant se val. Però és que ells tampoc batien. Feien bombolles de sabó a l’estil Pep Bou, el bufaplanetes. Bombolles gegants com les que habiten tants polítics i en les quals s’aïllen de la ciutadania i del sentit comú. Fa vergonya pensar que aquestes són les esquerres que criden que sortim a aturar les dretes. Amb els vots que ara mateix tenen, el que presentaven eren els arguments d’una propera campanya electoral, no el programa d’un govern que no té ni acord ni data per a la investidura. Molt somriure Profidén de la vicepresidenta, però la coalició de govern més progressista de la història, al mateix nivell que Rajoy i el plasma: cap pregunta dels periodistes. Molta càrrega de profunditat laboral i fiscal per ocupar portades, però cap diàleg previ amb els agents socials, que varen quedar de pedra. Com hi varen quedar els de Podem, pobrets, a qui ja ningú els té per res dins de Sumar. Ada Colau, per no reconèixer, no els reconeix ni el dret a queixar-se. Diu que ja han cobrat. Quina pena tot plegat! Era per distreure l’atenció del segon fracàs d’Albares amb el català?

Quatre gats (4.021 persones) de les bases del Consell de la República (el 4,45% de les 90.484 amb dret de vot) han participat en la consulta sobre la investidura, i el 74,5% dels vots emesos han dit majoritàriament que són partidaris de bloquejar la formació de govern a Espanya i aconsellar els partits independentistes que no investeixin Pedro Sánchez. Tot, pur simbolisme i molt menor, però peti com peti el nou capítol que vivim d’aquest serial en les quatre setmanes que li queden, cada dia tinc menys esperança que investir sigui l’alternativa adequada. Els retorns que traurem d’una nova investidura generaran més frustració i poca cosa més. Tant si bloquegem com si no bloquegem, pagarem la mort del matxo, perquè precisament allò que defineix i dona sentit a l’Estat espanyol és que sempre la mort del matxo la paguen els catalans. Però hem de bloquejar. Cap dubte. Hem de portar la negociació fins al final i fer-los mullar tant com sigui possible, però trobarem mil excuses de pes i de senyor per no investir. Els hem d’atrapar de quatre potes en la seva pròpia ballesta. Hem de contrastar fins on estan disposats a dir que arribarien pel plat de llenties, que és l’única cosa que els mou. No hem d’investir i hem d’esperar amb paciència que l’aritmètica electoral d’unes noves eleccions torni a donar-nos la clau. A veure com s’hi posen, a tot el que fins ara hagin dit que no. No hem dit sempre que votar és sa? Doncs votem!

Les eines de què es proveeix la molt democràtica i molt progressista Europa per afrontar la delicada situació social que genera el nou escenari de guerra al Pròxim Orient, són per llogar-hi cadires. Parlem de nord enllà, de terres que imaginàvem menys pobres, tristes, brutes i dissortades que la nostra. Ara prohibeixen l’exhibició de banderes palestines en les manifestacions. Han tingut poc èxit i ara la policia no sap gaire bé què fer-hi, per allò de la proporcionalitat, quan veu onejar al vent centenars i centenars de quadricolors prohibides. A la Fira del Llibre de Frankfurt varen suspendre divendres l’entrega prevista del premi a la novel·lista palestina Adania Shibli i són centenars les agendes anul·lades d’intel·lectuals i d’autors israelians i palestins. El ministre de l’Interior de França ha tingut la barra d’acusar sense cap prova el futbolista Karim Benzema de vinculacions amb organitzacions terroristes. Per incapacitat o per indecència, els que haurien d’apagar focs hi posen benzina. És el que han fet amb Benzema. Sempre és el mateix. Restringir drets en nom de la seguretat i voler confondre la part (en aquest cas Hamàs) amb el tot (en aquest cas Palestina). Fe d’errades. Una. Carlos Fuentes és franciscà i no jesuïta com vaig escriure. Dues. Espanya ha donat independències en cinc continents i no quatre com dic avui. A Oceania, el 1899 es va vendre les illes Carolines, Marianes i Palau al kàiser Guillem II.

Qui ho havia de dir! El tancament de 8tv genera més debats dels que va generar en obert. Ves que no arribin a l’1% d’audiència que no ensumaven vius! Entre ells no acaben de posar-se d’acord sobre què els ha enfonsat la línia de flotació. Vicent Sanchis i Carlos Fuentes varen tenir un debat esplendorós sobre les causes de la defunció. L’ex per excel·lència del periodisme català sosté que han estat bàsicament la falta de múscul financer i l’escàs suport de les institucions. El jesuïta més televisiu i més fidel escuder de Pedrazzoli carrega els neulers a en Sanchis i la rastellera de rebotats que van aterrar el segon any en el projecte i que li varen carregar les ales del plom més pesant: la política partidista i sectària. Molt més interessant resulta la línia Toni Clapés, que lamenta la continuada pèrdua de llocs de treball en l’audiovisual català, i que n’assenyala un culpable: TV3. Clapés és dels que pensen que “la nostra” provoca el mateix efecte que Àtila i no deixa créixer ni l’herba. El torn de paraula més cridaner i més de futur l’ha obert Ferran Monegal. El crític assevera que més transcendent que la fosa a negre del canal serà el futur del MUX, recuperat per l’administració perquè la presentació del concurs de creditors era causa directa de retirada de la llicència. Fondran el MUX a negre? Reviurà en una concessió de quatre? Reviurà en quatre concessions d’un? Ho facin com ho facin, l’èxit i el final seran semblants a 8tv.

No veig gens clar el procediment sobre l’oficialitat del català a Europa. No soc dels que senten veus ni se’m revelen conspiracions universals. Al contrari. Sovint faig el badoc i en l’exercici del saludable art de badar imagino com veuria l’àvia Neus la situació. Vista la pirueta màgica del ministre Albares d’avui (i ja en van dos de tres), apostaria perquè ens l’estan fotent. Encara que fa de mal dir quina és la jugada, i que no sé qui és que ens la juga, però ens la foten. I ja es veurà, que ens la foten. Només és qüestió de dies. Potser és més adequat usar llenguatge planià i dir que ens acollonen. És el ventall en què ens movem. Entre que ens l’estan fotent i que ens acollonen. Encara més. Començo a tenir tota la sensació que ens acollonen de mala manera. S’intuïa des del primer dia, des del 23-J, des que va començar el ball de rams. Des que l’aritmètica parlamentària es va torçar per als espanyols de dretes i des que els espanyols d’esquerres varen ensumar una oportunitat. Algú ha entès què explica el ministre? No hi ha ningú que s’hi oposi, però no s’aprova. Hi ha països que ho veuen bé però no sabem quins són. En canvi, hem escoltat Suècia, Finlàndia, Letònia i Lituània, que diuen molt clar que no ho veuen. El ministre Albares, la guilla que tenim vigilant les gallines, diu que els vots no importen, que importen els vets i que no ens veta ningú. Però per dues vegades s’ho han (ens ho hem) menjat amb patates.

“Ni un pam més de ciment a la Costa Brava”, ha dit avui l’amic Miquel Riera en una entrevista que, amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, L’ombra dels ocellots, li feia en Lluís Llort. En Miquel va molt fort! Massa fort, segurament. “Ni un pam” és molt dir. I més si parlem de ciment. Però em sento molt a prop d’ell. I no només pel ciment i per la Costa Brava. Parlem del ciment com a punta de l’iceberg d’un model econòmic de monocultiu vell i caduc. I de la Costa Brava com a símbol d’un país esbardufat i fuetejat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Avui, mentre en Miquel predica al desert des de les nostres planes, Sánchez Llibre i Foment tornaven a la càrrega depredadora amb l’aeroport. Si et distreus una mica, apareixen amb la cantarella del Prat i les llargues distàncies. Ho devien amanir en el dinar del civet i marinar en el sopar del Planeta, vist com han vingut de forts. Ni una, ni dues, ni cinc, ni mitja dotzena. Fins a 11 propostes, recullen. Totes d’ampliació, és clar. I no opten per la dels enginyers sobre el mar de fa uns mesos. Ells reblen el clau i doblen la proposta d’Aena sobre la Ricarda. Això sí, s’hi eleven per sobre amb pilars. Es veu que és una proposta mediambiental de primer ordre i que quasi anirà tan bé per a la flora i la fauna com per als avions i els passatgers transoceànics. No sortim del ciment i ningú ens explica per què. Haurem de fer-nos forts amb en Miquel. “Ni un pam més.”

Els agrada provar de fer entrar el clau per la cabota i, malgrat que ho proven i ho proven, no aconsegueixen tenir-hi la traça que voldrien. La portada dels diaris monàrquics d’avui de Madrid sua Varon Dandy a raig. Estaven emocionats pel discurs del rei espanyol en els premis Princesa d’Astúries, els seus. “Las soluciones vendrán de la unidad, nunca de la división” (El País). “Las soluciones llegarán de la unidad, nunca de la división” (El Mundo). “Las soluciones a los problemas de España llegarán de la unidad, nunca de la división” (ABC). “Las soluciones llegarán de la unidad, nunca de la división” (La Razón). La frase exacta que havia pronunciat era un xic més llarga i tots van coincidir a treure el que era una mentida podrida. Deia: “Son muchos nuestros problemas, y las soluciones llegarán –como siempre ha sucedido y demuestra la historia de España– de la unidad, nunca de la división.” L’auditori va esclatar en aplaudiments bo i que tothom sap que en la història d’Espanya tots els problemes plantejats d’independència han acabat amb divisió. Cap amb unitat. On de moment s’imposa la unitat, el problema continua. El rei dels espanyols no sap història, no sap què diu o ho falseja. Des del 1597 (Països Baixos) fins al 1975 (Sàhara) han arreglat els problemes per la via de la divisió, no de la unitat. Així ha arreglat Espanya més de trenta problemes en quatre continents: Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia.