HABITANTS DEL PASSAT

Tinc la sort de tin­dre al meu abast un arxiu en gai­rebé 3.000 foto­gra­fies digi­ta­lit­za­des del meu poble i de la seua gent al llarg del segle XX, que sovint remeno, miro i remiro.

Este arxiu de fotos ha anat aug­men­tant al mateix temps que jo he anat crei­xent, cosa que ha fet que haiga set partícip en plena consciència de mol­tes de les dona­ci­ons rebu­des. La meua qua­li­tat de bona fiso­no­mista lli­gada a l’interès per conèixer la història local, m’ha permès, a poc a poc i sem­pre en la col·labo­ració de mons pares, anar iden­ti­fi­cant i docu­men­tant los per­so­nat­ges que apa­rei­xen, los pai­sat­ges i els moments històrics cap­tu­rats en les foto­gra­fies. És una cosa que em pareix fas­ci­nant.

Lo dis­sabte de la set­mana pas­sada, em van fer dos regals –dels que no cos­ten per­res– que em van fer molta il·lusió: una remesa de cent fotos pro­vi­nents d’un arxiu fami­liar –que estic segura que és més gran–, entre les quals hi havia algu­nes peti­tes joies ben relle­vants. Diver­ses foto­gra­fies de prin­cipi del segle XX que dixa­ven entre­veure la –en aquells moments– relació d’amis­tat entre dos famílies, una de les quals és la meua. També unes altres que mos­tren un acte en què, fent zoom a l’ordi­na­dor, es pot obser­var clara­ment la gent, la ves­ti­menta, la banda de músics, l’arqui­tec­tura de les cases, l’empe­drat de la plaça, entre altres detalls interes­sants.

Això va anar acom­pa­nyat d’una visita guiada a la casa històrica d’esta família, a la qual havia estat en dife­rents oca­si­ons quan encara vivien els seus pro­pi­e­ta­ris, però que no recor­dava haver vist sen­cera. La impo­nent solera d’esta casa va pro­pi­ciar la comunió per­fecta entre imatge i espai físic, ja que em va per­me­tre aju­dar a situar una mica millor les altres foto­gra­fies i el con­text dels qui en elles apa­rei­xen.

Casu­al­ment, era la ves­pra de Tots Sants, i una visita al cemen­tiri guar­nit de flors, va aca­bar d’arro­do­nir lo retro­ba­ment en los habi­tants del pas­sat; tots aquells dels que, per desgràcia, poca cosa més quede que el record de les fotos que con­for­men l’arxiu.