NO PERDRE EL TEMPS

“No pre­gun­tis, que no et sabria dir l’ori­gen de les coses. Temps per­dut”, escri­via Joan Vinyoli. Relle­gia aquests ver­sos en una làpida durant una pas­se­jada en un cemen­tiri amb motiu de Tots Sants. I com passa sovint quan unes parau­les et res­so­nen, en arri­bar a casa, bus­ques el poema. Temps per­dut. Tot allò que no hem sabut apro­fi­tar, els moments que no hem gau­dit, els lli­bres que no hem lle­git, les con­ver­ses que hem evi­tat, les parau­les que mai hem vol­gut pro­nun­ciar, les cançons que no hem escol­tat, els viat­ges que no hem fet i un llarg etcètera.

T’ho pre­gun­tes aquests dies que has recor­dat les per­so­nes esti­ma­des que ja no ens acom­pa­nyen men­tre t’afer­res als records, a tot allò vist, sen­tit i vis­cut. Perquè lamen­tar-se no ser­veix de res i la vida s’entesta sem­pre a mirar enda­vant.

Però l’estampa d’aquests mesos de tar­dor també ajuda a refle­xi­o­nar. Tot s’ha pin­tat de color ocre, ver­mell, groc o marró i hem endol­cit l’ànima amb pane­llets de pinyons i codo­nyat. Pen­sar en el sen­tit de la vida, en l’ori­gen de les coses, com deia Vinyoli, en la pròpia existència i, evi­dent­ment, en el temps per­dut. Pot­ser com una crida a apro­fi­tar cada moment, un carpe diem con­tinu, una mirada necessària­ment opti­mista. Perquè l’espe­rança reneix sem­pre, fins i tot, davant les injustícies, les arbi­tra­ri­e­tats o les situ­a­ci­ons més imme­res­cu­des. I és lla­vors quan t’ado­nes que és millor no per­dre el temps.

Pas a pas, esglaó a esglaó. Sense pres­ses, però amb la volun­tat d’inte­ri­o­rit­zar cada esce­nari, de cons­truir noves cir­cumstàncies, d’escriure allò que un desitja en cada moment. Pen­sant en un mateix, però sense obli­dar la xarxa fami­liar o d’amis­tats que ens sosté i ens recon­forta. Perquè les con­ne­xi­ons huma­nes també ens expli­quen, ens defi­nei­xen i ens aju­den a nar­rar la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat.

Quan de cop t’atu­res i dei­xes que aquests sen­ti­ments bro­llin no ho fas per engran­dir els dub­tes exis­ten­ci­als, sinó per demos­trar-te que davant la com­ple­xi­tat és millor aga­far-se a les coses sen­zi­lles, a les vivències inten­ses però efímeres, a les emo­ci­ons com­par­ti­des i a les ruti­nes que omplen el nos­tre dia a dia.

Perquè sem­pre és millor enca­rar les coses tal com venen, accep­tar-les, assu­mir-les i anar tram­pe­jant. Sense gai­res esca­ra­falls ni excla­ma­ci­ons, sinó expri­mint cada moment, sense per­dre massa el temps. De vega­des, no és fàcil. Perquè la feina o algu­nes pre­o­cu­pa­ci­ons ens cor­se­quen o ens negui­te­gen més del que voldríem i no sabem atu­rar-les, fre­nar-les, arra­co­nar-les i, sense ser-ne cons­ci­ents, ens arros­se­guen.

Per això fre­nar el ritme és, sovint, impres­cin­di­ble. Per aga­far distància i pers­pec­tiva, per recon­duir algu­nes rutes i per traçar les que siguin real­ment essen­ci­als. Algu­nes, a més, et recla­ma­ran impli­cació, t’ani­ma­ran a pren­dre par­tit. També ho escri­via un poeta, Miquel Martí i Pol: “I, sobre­tot, no obli­dis que el teu temps és aquest temps que t’ha tocat de viure: no un altre, i no en deser­tis, orgullós o covard, quan et sen­tis cri­dat a pren­dre part, com tot­hom, en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo.”

Perquè el temps s’apro­fita, o tens la sen­sació d’apro­fi­tar-lo, quan allò que fas et recon­forta, et sac­seja, t’inter­pel·la, t’emo­ci­ona, et situa en una nova con­jun­tura. Pot­ser sense gai­res pre­ten­si­ons però amb la sen­sació de viure en movi­ment. De no dis­treure’s amb bana­li­tats, de no cap­fi­car-se inútil­ment, de no pre­o­cu­par-se sinó d’ocu­par-se sem­pre. És pot­ser això el que escri­via Vinyoli, és pot­ser això el que ver­si­fi­cava Martí i Pol. Aquesta neces­si­tat impe­tu­osa i que ens hauríem d’exi­gir sem­pre: no per­dre el temps.