NO PERDRE EL TEMPS

“No preguntis, que no et sabria dir l’origen de les coses. Temps perdut”, escrivia Joan Vinyoli. Rellegia aquests versos en una làpida durant una passejada en un cementiri amb motiu de Tots Sants. I com passa sovint quan unes paraules et ressonen, en arribar a casa, busques el poema. Temps perdut. Tot allò que no hem sabut aprofitar, els moments que no hem gaudit, els llibres que no hem llegit, les converses que hem evitat, les paraules que mai hem volgut pronunciar, les cançons que no hem escoltat, els viatges que no hem fet i un llarg etcètera.

T’ho preguntes aquests dies que has recordat les persones estimades que ja no ens acompanyen mentre t’aferres als records, a tot allò vist, sentit i viscut. Perquè lamentar-se no serveix de res i la vida s’entesta sempre a mirar endavant.

Però l’estampa d’aquests mesos de tardor també ajuda a reflexionar. Tot s’ha pintat de color ocre, vermell, groc o marró i hem endolcit l’ànima amb panellets de pinyons i codonyat. Pensar en el sentit de la vida, en l’origen de les coses, com deia Vinyoli, en la pròpia existència i, evidentment, en el temps perdut. Potser com una crida a aprofitar cada moment, un carpe diem continu, una mirada necessàriament optimista. Perquè l’esperança reneix sempre, fins i tot, davant les injustícies, les arbitrarietats o les situacions més immerescudes. I és llavors quan t’adones que és millor no perdre el temps.

Pas a pas, esglaó a esglaó. Sense presses, però amb la voluntat d’interioritzar cada escenari, de construir noves circumstàncies, d’escriure allò que un desitja en cada moment. Pensant en un mateix, però sense oblidar la xarxa familiar o d’amistats que ens sosté i ens reconforta. Perquè les connexions humanes també ens expliquen, ens defineixen i ens ajuden a narrar la nostra quotidianitat.

Quan de cop t’atures i deixes que aquests sentiments brollin no ho fas per engrandir els dubtes existencials, sinó per demostrar-te que davant la complexitat és millor agafar-se a les coses senzilles, a les vivències intenses però efímeres, a les emocions compartides i a les rutines que omplen el nostre dia a dia.

Perquè sempre és millor encarar les coses tal com venen, acceptar-les, assumir-les i anar trampejant. Sense gaires escarafalls ni exclamacions, sinó exprimint cada moment, sense perdre massa el temps. De vegades, no és fàcil. Perquè la feina o algunes preocupacions ens corsequen o ens neguitegen més del que voldríem i no sabem aturar-les, frenar-les, arraconar-les i, sense ser-ne conscients, ens arrosseguen.

Per això frenar el ritme és, sovint, imprescindible. Per agafar distància i perspectiva, per reconduir algunes rutes i per traçar les que siguin realment essencials. Algunes, a més, et reclamaran implicació, t’animaran a prendre partit. També ho escrivia un poeta, Miquel Martí i Pol: “I, sobretot, no oblidis que el teu temps és aquest temps que t’ha tocat de viure: no un altre, i no en desertis, orgullós o covard, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo.”

Perquè el temps s’aprofita, o tens la sensació d’aprofitar-lo, quan allò que fas et reconforta, et sacseja, t’interpel·la, t’emociona, et situa en una nova conjuntura. Potser sense gaires pretensions però amb la sensació de viure en moviment. De no distreure’s amb banalitats, de no capficar-se inútilment, de no preocupar-se sinó d’ocupar-se sempre. És potser això el que escrivia Vinyoli, és potser això el que versificava Martí i Pol. Aquesta necessitat impetuosa i que ens hauríem d’exigir sempre: no perdre el temps.