La República que bull
ELS TERMES DE L’ACORD
En les darreres hores, ha transcendit el pacte entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez, escenificat a partir d’una encaixada de mans entre el president dels republicans, Oriol Junqueras, i el ministre de la Presidència en funcions, Félix Bolaños. Tindrem temps, des d’aquestes pàgines, de valorar l’acord (i, si s’escau, de valorar també el que pugui assolir Junts), però és evident que aquest pacte d’investidura encaixa amb els paràmetres que els republicans havien posat damunt la taula. En el cas de l’amnistia, caldrà comprovar quin abast tindrà i quina interpretació en fan els jutges, però, a priori, l’acord té una dimensió àmplia, que abraça des de les persones encausades per la seva participació en el referèndum de l’1-O fins a aquelles que han estat afectades per l’espiral repressiva de l’Estat. La segona carpeta, la del benestar de la gent, també inclou alguns temes remarcables. En tot cas, cal recordar que el FLA ha estat denunciat sistemàticament com un instrument pervers que consisteix a agafar els nostres diners, emportar-se’ls i després fer-nos pagar per tornar-nos-en una part, i que la condonació del 20% del deute, que acabarà beneficiant la resta d’autonomies, representa l’atenuació d’un greuge més que no pas un avenç. També cal valorar amb peus de plom l’anomenat “traspàs integral de Rodalies”, que més aviat representa un canvi en el model de gestió a partir del qual aquest servei passarà a ser gestionat a través d’una empresa en què l’Estat espanyol tindrà el 50% del consell d’administració i en què les decisions estratègiques s’hauran de prendre per una majoria qualificada, cosa que vol dir que Madrid tindrà dret de vet. A banda d’això, no se sap del cert quines línies seran traspassades, ni tampoc hi ha cap calendari ni s’ha fixat el volum de les inversions, per la qual cosa es fa difícil pensar que es pugui produir, a curt termini, un canvi en la qualitat del servei. La tercera carpeta, la del referèndum, encara queda en un escenari més eteri, amb la referència a un verificador de “prestigi reconegut”, una represa de la taula de diàleg i possible referèndum “pels acords als quals es pugui arribar”. En conjunt, sense menystenir els esforços dels negociadors o els condicionants que fixen els diputats obtinguts i l’aritmètica parlamentària, la realitat és que l’acord està fet més en clau de ressituar el cronòmetre a zero per intentar “normalitzar la situació política” (en llenguatge dels socialistes) i aconseguir algunes victòries en clau autonòmica que no pas per avançar cap a la independència.
