La pitjor notícia

““Apoyaré la reforma del Esta­tuto de Cata­lu­nya que apru­ebe el Par­la­mento de Cata­lu­nya.” Recor­den aquesta pro­mesa? Dilluns que ve, dia 13 de novem­bre, farà just vint anys d’aquest d’anunci. El lla­vors pre­si­dent del govern espa­nyol, el soci­a­lista José Luis Rodríguez Zapa­tero, deia als cata­lans allò que la majo­ria volia sen­tir. Era en un acte de cam­pa­nya al Palau Sant Jordi de Bar­ce­lona. Zapa­tero hi inter­ve­nia per donar suport al can­di­dat a les elec­ci­ons a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, Pas­qual Mara­gall, que les va gua­nyar. Ara vivim una situ­ació dife­rent, ho sé, però en essència no deixa de ser el mateix. Con­fiar en l’altre. En el que et pro­met que farà l’altre perquè li convé. Venint del que venim i veient el que hem vist hi ha una frase que aquests dies em ronda pel cap: “Gat escal­dat, aigua tèbia tem.” Doncs això. En política i amb Cata­lu­nya, les pro­me­ses cos­ten molt de creure. Encara que es redac­tin acords i se sig­nin docu­ments con­forme es com­plirà el que s’ha pac­tat un cop nego­ciat. Perquè sovint s’obli­den del més impor­tant, que és que s’han de com­plir, perquè és la paraula donada, és el com­promís, és el deure, és l’acord que t’avens a fer rea­li­tat. És con­fiança. És creença. És garan­tia. És segu­re­tat. És crèdit. És solvència. És tran­quil·litat. I no n’hi ha. Perquè quan t’han traït diver­ses vega­des, t’han fet per­dre la con­fiança i t’han gene­rat incre­du­li­tat, intran­quil·litat, inse­gu­re­tat, fra­gi­li­tat i des­em­para. En la política espa­nyola hi ha un abisme entre allò que s’anun­cia i allò que es com­pleix. No és només una qüestió de pro­me­ses incom­pler­tes, de polítics frívols que fan pro­me­ses inas­su­mi­bles o que després se n’obli­den i qui dia passa legis­la­tura empeny. No és un pro­blema d’incom­pli­ment, ja que en mol­tes oca­si­ons els polítics fan el que diuen que faran. El que passa és que sí que com­plei­xen, però ho fan amb uns altres. Es ple­guen a unes altres exigències que con­si­de­ren més con­ve­ni­ents. Perquè dels interes­sos reals de la política només en viuen els polítics. Nosal­tres, els ciu­ta­dans, en patim les con­seqüències. I l’única eina que ens que­dava, les urnes, votar, no és garan­tia. Perquè després la política de pac­tes tot ho espat­lla. I que s’ins­tal·li la des­con­fiança és la pit­jor notícia per a la democràcia.