El voraviu

Ningú ven tot el que té a qui sap que no el pot pagar i que el deixarà en la indigència. Junts, Puigdemont i l’independentisme català es quedaran en la més dolorosa indigència política si investeixen Sánchez. Les negociacions van molt al ralentí. És bo. És bo que se’ls vegin bé (a tots) totes les vergonyes. I serà més bo encara si s’han posat al ralentí amb la idea clara de deixar-ho l’altra setmana en via morta. Tot tindria sentit de cara a les explicacions a les clienteles respectives, que arribats a aquest punt és del que més pesa. Un bon acord ja no és possible. Tot semblava molt embalat la setmana passada. Mitjans i xarxes afins a l’espanyolisme d’esquerres i l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) ho donaven per fet. Ara cadascú pentina el gat a la seva manera. Santos Cerdán llueix residència fixa a Brussel·les. Com la cúpula juntaire. Per entretenir l’audiència han fet el préssec i han signat amb el BNG, i periòdiques aparicions del PNB per recordar que també falten ells. Els uns cremen Madrid al carrer i a les institucions i els altres aprofiten per continuar reclamant que aturem la dreta. Se’ns n’ha de fotre que cremi Madrid o no. Ja s’ho faran. Tots plegats. Jutges preventius, manifestants preventius, senadors preventius i sindicats preventius. En divuit dies, convocatòria automàtica d’eleccions. Cremi Madrid o no. Ja s’ho faran.

No és la primera vegada a la vida que Carles Puigdemont m’hi deixa, amb un pam de nas. Passa sovint amb els amics. Ells hi veuen naps i tu hi veus cols. Trobo que hi posen moltes ganes per veure que es donen totes les condicions que es reclamaven per signar un acord amb els socialistes, investir Sánchez i convertir-lo en un acord de legislatura si fan una farina plana que tampoc han definit. S’hi han de posar moltes ganes per interpretar que el que se signa és l’acord històric que reclamava Puigdemont en la conferència del 5 de setembre. Avui ho ha ponderat i ha parlat d’“acord marc” i d’“etapa inèdita” que s’haurà d’explorar. Som, segons ha explicat, en l’inici d’un camí que hauria de desembocar en “un acord històric”. Doncs molt bé! Tal dia farà un any!, que diria l’àvia Neus. No persistiré en els arguments que ja he expressat aquests darrers dies i que queden per sempre a l’hemeroteca per a les memòries de peix. Que el president Puigdemont m’hagi deixat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no comparteixo, no té cap interès ni cap transcendència. Ara el que és vital és que en els propers dies, setmanes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’independentisme. L’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) balla per un peu i al·lucina mandarines des de primera hora del matí d’avui.

Ni es donen ni es poden donar d’aquí a final de mes les condicions objectives mínimes necessàries per investir. Ha fet massa trampes. Fot molt pels ciutadans, companys i amics que podien veure alleugerit el patiment (o no) per l’amnistia que tant han cobejat. Els temps en política són el que són, i manen. Anem atrapats pel temps, que és el gran joc de màgia de Sánchez de sempre, i no hem d’anar-hi. Només ens poden donar (de veritat) collonades. Tot allò que realment és transcendent són promeses que no compliran mai perquè quan ja hagin cobrat se’n desdiran. I si no, algú passarà el ribot. I si no, algú ho enviarà als tribunals. El temps l’han perdut ells i l’han perdut perquè han volgut. Hi porten cinc anys. Des de la moció de censura, el juny del 2018. Ara que es fotin. Prou orgues i prou mentides. Des que va convocar eleccions fins al 14 de gener hauran passat set mesos. Hem tirat amb un govern provisional i compartit amb la presidència de la UE. No passa res. Menys rotllo. La provisionalitat, quan interessa, és poc problema. Que vegem el català a Europa. Que vegem quina llei d’amnistia aproven. Que vegem quines Rodalies traspassen. Que vegem qui és el mediador. Que vegem calendaris de les negociacions. Que vegem concrecions del finançament. Que s’escarquillin! Que convoquin i que aprofitin el temps per si torna a ser el cas que ho necessiten! Ara no hi ha temps per investir amb garanties! Ara no es pot investir!

Dijous en la roda de premsa (que vaig seguir pel 3/24) algú va preguntar a Junqueras per què no s’havia distribuït el text de l’acord signat abans que s’obrís el torn de les preguntes, que així sabrien més de què parlaven tots plegats. El que hi ha escrit en l’acord i el que ven el president d’ERC s’assemblen com un ou a una castanya, que diria l’àvia Neus. Veiem la quitança dels 15.000 milions i els 1.300 d’estalvi d’interessos “en el conjunt de la vida útil del crèdit”. Sembla que una cosa i l’altra fan goig i que realment serviran per millorar la vida de la ciutadania. Junqueras ho repeteix una vegada i una altra, però el text arriba amb el primer desengany. Els 15.000 milions són com els calçotets i els mitjons del cagatió i de Reis. Ni és un regal especial per investir ni la torna del suport parlamentari. N’hi ha per a tothom. L’Estat assumirà part del deute de les comunitats de règim comú (totes excepte el País Basc i Navarra) i ho especifica ben clarament l’acord. Per què ho posen aquí dins? Perquè els sembla que fa patxoca, suposo. Per això Junqueras, sense posar-se pedres al fetge, hi afegeix els 1.300 milions d’estalvi d’interessos. En realitat no n’hi ha prou ni per compensar l’augment de tipus entre el 2021 (0,1%) i el 2023 (3,2%). Els 71.000 milions que devem al FLA van generar 71 milions d’interessos el 2021 i 2.272 milions el 2023. Si en quiten 15.000 i els interessos paren de pujar, el 2024 encara pagarem 1.792 milions. Un negoci!

Tens mala peça al teler, president, ja es veu. Això no se suportarà quatre anys més, ni que el que cremi sigui Madrid. Has d’aturar-ho de portes enfora i continuar treballant de portes endins per si es dona el cas que el 14-G tornen a necessitar l’independentisme per poder formar govern. Aquests sàtrapes d’espanyols han de passar per les urnes i tornar-se a comptar o aniran més mal dades del que ens pensem. I com sempre històricament, en algun moment els esdeveniments faran un giragonsa i acabarà pagant el manxaire, és a dir, els catalans. No podem investir, president. Correm massa risc. Primer (ja fa uns dies que ens repetim), perquè el que ens prometen (que ho prometen sense cap convicció i només per mantenir-se en el poder), no estan en disposició de complir-ho ni tenen temps. I segon, perquè l’escalforeta que ara es respira a l’ambient espanyol i espanyolista acabarà cremant-los a tots si no passen per les urnes. No es poden fer tants equilibris, tanta màgia i tants castells de focs com ha fet Sánchez. Tant li fa que les crides de la dreta extrema i de l’extrema dreta a la revolta siguin un escàndol. Ja s’ho faran! On eren els socialistes de Sánchez quan la crida de la dreta era contra nosaltres i no ens necessitaven i creien que no ens necessitarien? L’acord històric que va reclamar el 5 de setembre, president, i que va fer reixinxolar tantes ànimes caigudes, no té cap opció si no ha passat abans per les urnes.

L’àvia Neus tenia molt ben clissades les persones que no es podien deixar soles. “Es traurien els ulls”, deia. És el cas dels espanyols de dretes i els espanyols d’esquerres. Si els deixes sols es treuen els ulls, i és el que nosaltres hem de fer amb els espanyols. Deixar-los sols un temps. No investir. Que es treguin els ulls entre ells i que vagin treballant la llista de greuges que saben que tenim pendent per si volen i necessiten que després d’unes altres eleccions (i si així ho permet l’aritmètica) els investim. No ens esquincem res. No proposo “bloqueig”, ni “com pitjor millor”, ni “hiperventilació”. Es diu “quant, tu?”, que diria en Mohamed Jordi. I regateja el que vulguis, però el que quedem m’ho dones ara o no hi ha tracte. Em repeteixo, lector, sí. És el mateix que deia ahir explicat un pèl diferent. Però hi insisteixo perquè tinc tota la sensació, com també deia l’àvia Neus, que dos jugaven i el tres va perdre. Si investim, nosaltres som el tres. Hem de deixar de fer el préssec i per deixar-lo de fer no podem investir. Ja ha caigut el BNG. S’afegeix a Sumar, Bildu i ERC. Només queden el PNB i Junts. Ara ens venen la moto que la fiscalia recorrerà contra la imputació per terrorisme de Rovira i Puigdemont! Per l’amor de Déu! D’això se’n diu que ara la fiscalia també afina per a la investidura, no? Com era la pregunta màgica? La fiscalia, de qui depèn? Ara diu que sí, que els jutges fan política? Que tirin! Que tirin! Que es treguin els ulls ells! Votem!

La quitança del FLA, escrivia ahir, fa petar una mica de riure. Sobretot si la llegeixes del text de l’acord ERC-PSOE després de sentir Junqueras explicar-la amb més devoció que els miraclers de Lourdes i Fàtima. Per si fos poc, la brillant política comunicativa d’ERC (els seus savis es tenen per genis) ens fa pagar la penitència sense que hàgim disfrutat del pecat i, segurament, sense perspectiva que n’arribem a disfrutar mai. Espanya ja és alçada en xarxes i mitjans contra la injustícia, l’abús i el robatori català. Els governs autonòmics ja han declarat la guerra a la condonació. El text de l’acord és molt i molt més potent, creguin-me. Llegeixin amb atenció. Que la quitança no pagui ni l’augment dels interessos és poca cosa en comparació amb la nova menjadora en forma d’empresa mixta i que canten com a traspàs integral de Rodalies. “Integral”, “Integral”, repetia Junqueras, quan li preguntaven per l’abast de l’operació, que es presenta com a segona fase de l’enganyifa del 2010. Amb l’escrit de l’acord i el pa que s’hi dona, anem a quatre trams i quatre trens al final de la propera legislatura si es conjuren els astres. Amb molta sort! L’únic que es veu a venir integral és la presa de pèl. El que es constituirà de pressa de pressa serà la nova empresa i es designaran els membres del consell i els càrrecs directius. Menjadores integrals i de nova creació per a un grapat de fidels més! Tot per la parròquia! Sumem i seguim!