Amb perspectiva
l’anglès, assignatura pendent
Estudis recents assenyalen que el domini de l’anglès a tot l’Estat no millora i que continua estancat, malgrat la presència creixent de la llengua franca internacional en l’entorn en què ens movem, de la publicitat a les xarxes socials, la música i l’oci en general. Amb l’arrencada de l’any, aprendre anglès forma part de la llista dels bons propòsits al costat de fer dieta i apuntar-se al gimnàs. I acaba fent la mateixa sort: poca constància, fins i tot si es continua pagant la matrícula de la inscripció.
Fa poc li vaig proposar a una coneguda i mediàtica presentadora la possibilitat de fer una entrevista per a la televisió en anglès. Per a sorpresa meva, la va declinar perquè deia que li feia vergonya parlar en anglès. Sorprenent, perquè es tracta d’algú que pertany precisament a la generació que ha crescut en l’entorn digital, on l’anglès és la llengua dominant. Probablement el problema sigui –i això explicaria les dades dels estudis recents– que l’increment de persones que s’han d’espavilar en un entorn anglòfon no comporta necessàriament un increment del nombre de parlants actius d’aquesta llengua; és a dir, s’incrementa el volum de població que es podria considerar parlant “passiva” però que no ha adquirit les habilitats lingüístiques per passar a l’estadi de parlant “actiu”.
L’aprenentatge de llengües estrangeres té un gran atractiu: bàsicament les necessitem per feina o relacions socials, fet que les fa extremadament útils. Però no la volem tant per llegir en versió original, anar al teatre o ser creatius en aquella llengua. La versió original mereixeria una menció especial, perquè és una eina fàcil, però poderosa per a l’aprenentatge d’un idioma, –el cas de Portugal, sense anar més lluny, ho confirma amb escreix. Fixem-nos amb el que està passant amb el francès a casa nostra; malgrat la proximitat geogràfica i lingüística, la necessitat pràctica del francès està declinant moltíssim. A França tenen un debat interessant sobre el tema, perquè s’adonen de quina manera l’anglès els està entrant fins a la cuina i està substituint vocables autòctons per definir un munt de coses. Però això no eleva les competències lingüístiques en anglès, sinó que empobreix les pròpies.
Vèncer la vergonya o la por de parlar en anglès en públic és un primer pas per anar més enllà de la mera utilitat de la llengua; és també una manera de pensar i crear en aquella llengua, no només de fer-la servir per “comunicar”. Segurament hauríem de començar per desmentir aquella frase que encara té tant de prestigi social, però que representa una limitació inexplicable: aquella que diu que les llengües serveixen per comunicar. Si fos així, aviat ni tan sols caldrà aprendre’n cap, perquè les màquines, els programaris i la intel·ligència artificial es comunicaran per nosaltres, i no només en anglès, sinó en la multitud de llengües del planeta.