LA DESAPARICIÓ DE LA FIGURA DE L’INTEL·LECTUAL

La relativa absència d’intel·lectuals a l’esfera pública s’interpreta sovint com una conseqüència de la mercantilització dels mitjans de comunicació. Segons aquesta interpretació, els mitjans de comunicació de masses privilegien l’espectacle en detriment de la reflexió crítica. El debat d’idees dona pas a la cursa arribista entre tribuns populistes, els comentaris demagògics dels quals confirmen els prejudicis, o fins i tot, en el millor dels casos, només reflecteixen el punt de vista d’una panòplia d’experts que, en la seva majoria, serveixen la ideologia dominant. Tot i que aquesta anàlisi està en part justificada, segueix sent superficial.

El filòsof Enzo Traverso, a ¿Qué fue de los intelectuales? (Siglo XXI, 2014), aprofundeix en l’anàlisi identificant una sèrie de factors a l’arrel de l’eclipsi dels intel·lectuals: la fi de les utopies del segle XX, l’auge del neoconservadorisme, la mercantilització de la cultura i el desencís de les noves generacions. Mostra que l’auge de la figura de l’intel·lectual, el principal paper del qual consisteix a criticar totes les formes de poder, va coincidir amb la sortida del domini de les societats premodernes, en el Segle de les Llums, i va permetre la institució d’un nou ordre social basat en la raó.

Aquesta anàlisi permet entendre diversos factors que expliquen la desaparició contemporània de l’intel·lectual. Però per identificar la causa profunda d’aquest fenomen, cal fer referència a pensadors com Adorno i Horkheimer (La dialéctica de la Ilustración) i Michel Henry (La barbarie), que postulen que és la crisi en la qual la civilització occidental està submergida el que explica la desaparició de l’intel·lectual. Aquesta crisi és contemporània al mateix principi sobre el qual es va construir aquesta civilització: la raó. El principi de la raó moderna es basa, de fet, en l’abstracció de l’experiència sensible del món, en gran part explicada per la cultura, a favor d’una racionalitat instrumental basada en l’eficiència tècnica. En el món modern, només allò que és quantificable és racional. I allò que és quantificable està destinat obligatòriament a l’optimització de la productivitat, alimentant així un procés de dominació tècnic i hiperracionalitzat.

Aquesta reflexió ens obliga a plantejar hipòtesis incòmodes, fins i tot depriments, per a aquells que esperen trobar llocs on encara sigui possible l’elaboració d’un pensament crític, si s’entén per pensament crític la capacitat de copsar de manera reflexiva i sintètica els grans problemes de la societat. El desviament economicista de la universitat, que fins aleshores era el lloc d’elaboració d’aquest pensament crític, condueix a la desaparició de l’intel·lectual entès com a figura subjectiva capaç de comprendre el món de forma sintètica. Més que permetre la síntesi de coneixements per reflexionar-hi críticament, les universitats afavoreixen, per contra, l’explosió de sabers i el desenvolupament d’experts de microdisciplines hiperespecialitzades que en última instància només poden produir coneixements tècnics necessaris per al bon funcionament del sistema tecnocapitalista globalitzat.

Si, tanmateix, algun intel·lectual crític aconsegueix sorgir de la institució universitària, pot ser escoltat per la població en general, o almenys pels seus companys? Dubtem-ne! El groller igualitarisme de les nostres democràcies de mercat es basa en el relativisme? Tot és igualment vàlid? I, per tant, sembla que l’intercanvi de mercat també s’aplica al comerç de les idees. Tal com argumenta Hannah Arendt a Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexión política (Península, 2016), el món modern està marcat per una crisi de l’autoritat que porta a la desaparició de la vida pública: els ciutadans de la democràcia de mercat es neguen a escoltar qualsevol discurs que s’alci per sobre de les masses amb el pretext que és autoritari i, per tant, antidemocràtic. El que segueix, segons el filòsof Bernard Stiegler, és un procés d’anivellament a la baixa.

La desaparició contemporània de la figura de l’intel·lectual resulta, doncs, el símptoma d’una crisi, la causa de la qual cal trobar, i potser fins i tot superar, en les contradiccions del capitalisme cognitiu i la forma de racionalitat que encarna. A diferència del capitalisme industrial, que buscava desesperadament contrarestar “la tendència a la baixa de la taxa de benefici”, el capitalisme cognitiu es caracteritza per “la tendència a la baixa del valor esperit” que ens mena directament a la barbàrie.