LA DESAPARICIÓ DE LA FIGURA DE L’INTEL·LECTUAL

La rela­tiva absència d’intel·lec­tu­als a l’esfera pública s’inter­preta sovint com una con­seqüència de la mer­can­ti­lit­zació dels mit­jans de comu­ni­cació. Segons aquesta inter­pre­tació, els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses pri­vi­le­gien l’espec­ta­cle en detri­ment de la reflexió crítica. El debat d’idees dona pas a la cursa arri­bista entre tri­buns popu­lis­tes, els comen­ta­ris demagògics dels quals con­fir­men els pre­ju­di­cis, o fins i tot, en el millor dels casos, només reflec­tei­xen el punt de vista d’una panòplia d’experts que, en la seva majo­ria, ser­vei­xen la ide­o­lo­gia domi­nant. Tot i que aquesta anàlisi està en part jus­ti­fi­cada, segueix sent super­fi­cial.

El filòsof Enzo Tra­verso, a ¿Qué fue de los inte­lec­tu­a­les? (Siglo XXI, 2014), apro­fun­deix en l’anàlisi iden­ti­fi­cant una sèrie de fac­tors a l’arrel de l’eclipsi dels intel·lec­tu­als: la fi de les uto­pies del segle XX, l’auge del neo­con­ser­va­do­risme, la mer­can­ti­lit­zació de la cul­tura i el des­encís de les noves gene­ra­ci­ons. Mos­tra que l’auge de la figura de l’intel·lec­tual, el prin­ci­pal paper del qual con­sis­teix a cri­ti­car totes les for­mes de poder, va coin­ci­dir amb la sor­tida del domini de les soci­e­tats pre­mo­der­nes, en el Segle de les Llums, i va per­me­tre la ins­ti­tució d’un nou ordre social basat en la raó.

Aquesta anàlisi per­met enten­dre diver­sos fac­tors que expli­quen la des­a­pa­rició con­tem­porània de l’intel·lec­tual. Però per iden­ti­fi­car la causa pro­funda d’aquest feno­men, cal fer referència a pen­sa­dors com Adorno i Hork­hei­mer (La dialéctica de la Ilus­tración) i Mic­hel Henry (La bar­ba­rie), que postu­len que és la crisi en la qual la civi­lit­zació occi­den­tal està sub­mer­gida el que explica la des­a­pa­rició de l’intel·lec­tual. Aquesta crisi és con­tem­porània al mateix prin­cipi sobre el qual es va cons­truir aquesta civi­lit­zació: la raó. El prin­cipi de la raó moderna es basa, de fet, en l’abs­tracció de l’experiència sen­si­ble del món, en gran part expli­cada per la cul­tura, a favor d’una raci­o­na­li­tat ins­tru­men­tal basada en l’eficiència tècnica. En el món modern, només allò que és quan­ti­fi­ca­ble és raci­o­nal. I allò que és quan­ti­fi­ca­ble està des­ti­nat obli­gatòria­ment a l’opti­mit­zació de la pro­duc­ti­vi­tat, ali­men­tant així un procés de domi­nació tècnic i hiper­ra­ci­o­na­lit­zat.

Aquesta reflexió ens obliga a plan­te­jar hipòtesis incòmodes, fins i tot depri­ments, per a aquells que espe­ren tro­bar llocs on encara sigui pos­si­ble l’ela­bo­ració d’un pen­sa­ment crític, si s’entén per pen­sa­ment crític la capa­ci­tat de cop­sar de manera refle­xiva i sintètica els grans pro­ble­mes de la soci­e­tat. El des­vi­a­ment eco­no­mi­cista de la uni­ver­si­tat, que fins ales­ho­res era el lloc d’ela­bo­ració d’aquest pen­sa­ment crític, con­du­eix a la des­a­pa­rició de l’intel·lec­tual entès com a figura sub­jec­tiva capaç de com­pren­dre el món de forma sintètica. Més que per­me­tre la síntesi de conei­xe­ments per refle­xi­o­nar-hi crítica­ment, les uni­ver­si­tats afa­vo­rei­xen, per con­tra, l’explosió de sabers i el desen­vo­lu­pa­ment d’experts de micro­dis­ci­pli­nes hiperes­pe­ci­a­lit­za­des que en última instància només poden pro­duir conei­xe­ments tècnics neces­sa­ris per al bon fun­ci­o­na­ment del sis­tema tec­no­ca­pi­ta­lista glo­ba­lit­zat.

Si, tan­ma­teix, algun intel·lec­tual crític acon­se­gueix sor­gir de la ins­ti­tució uni­ver­sitària, pot ser escol­tat per la població en gene­ral, o almenys pels seus com­panys? Dub­tem-ne! El gro­ller igua­li­ta­risme de les nos­tres democràcies de mer­cat es basa en el rela­ti­visme? Tot és igual­ment vàlid? I, per tant, sem­bla que l’inter­canvi de mer­cat també s’aplica al comerç de les idees. Tal com argu­menta Han­nah Arendt a Entre el pasado y el futuro. Ocho ejer­ci­cios sobre la reflexión política (Península, 2016), el món modern està mar­cat per una crisi de l’auto­ri­tat que porta a la des­a­pa­rició de la vida pública: els ciu­ta­dans de la democràcia de mer­cat es neguen a escol­tar qual­se­vol dis­curs que s’alci per sobre de les mas­ses amb el pre­text que és auto­ri­tari i, per tant, anti­de­mocràtic. El que segueix, segons el filòsof Ber­nard Sti­e­gler, és un procés d’ani­ve­lla­ment a la baixa.

La des­a­pa­rició con­tem­porània de la figura de l’intel·lec­tual resulta, doncs, el símptoma d’una crisi, la causa de la qual cal tro­bar, i pot­ser fins i tot superar, en les con­tra­dic­ci­ons del capi­ta­lisme cog­ni­tiu i la forma de raci­o­na­li­tat que encarna. A diferència del capi­ta­lisme indus­trial, que bus­cava des­es­pe­ra­da­ment con­tra­res­tar “la tendència a la baixa de la taxa de bene­fici”, el capi­ta­lisme cog­ni­tiu es carac­te­ritza per “la tendència a la baixa del valor espe­rit” que ens mena direc­ta­ment a la barbàrie.