L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) s’ha pronunciat en relació amb el llenguatge inclusiu. Alerta que ha identificat tendències de manipulació conscient de la gramàtica per fer-la evolucionar en un determinat sentit –la gramàtica deu evolucionar per combustió espontània i en molts sentits a la vegada, com les partícules, que són en dos llocs simultàniament–. L’evolució seria diferent a l’habitual en les llengües naturals, guiades per la convenció tàcita. Hauria agraït saber que la gramàtica catalana avança per convenció tàcita mentre l’estudiava a primària, secundària i batxillerat.

La tacitesa de la gramàtica arriba fins a cert punt. Per alguna cosa Pompeu Fabra va haver d’ordenar el català i per alguna cosa existeix la secció filològica de l’IEC. És per això que ens recorda que hi ha una normativa, recollida en textos normatius, que sanciona com a adequades certes fórmules de llenguatge inclusiu, i procedeix a desgranar-les perquè tots, totes i totis tinguem clar les convencions tàcites de la gramàtica i la seva evolució sense sentit (o molts a la vegada).

L’IEC recorda que el masculí gramatical és el gènere no marcat i que, per tant, es refereix a tothom, i que el femení gramatical està marcat i es refereix només a les dones. Misteri resolt, si no fos perquè els usos de la llengua han convertit el masculí en un gènere gramatical marcat. La centralitat de l’home com a referent universal, i la conseqüent representació de la dona com a excepció marcada, ha fet que el masculí gramatical passi de representar tothom a representar els homes i, per tant, tothom. No és el mateix. Seguint les normes dels textos normatius, s’haurien de marcar els casos en què el masculí gramatical designa només homes: els directors homes candidats a l’Oscar (quan només hi ha homes nominats, que és la majoria de vegades). L’IEC no arriba a aquesta conclusió.

En canvi, conclou que el femení genèric pot crear expressions equívoques i confuses. Hi estic d’acord quan certs col·lectius parlen en femení genèric tota l’estona, llevat de quan es refereixen a empresaris o militars. En altres casos, el femení genèric és necessari, perquè els usos de la llengua ens han portat a parlar així en referència a col·lectius feminitzats: les infermeres, les cambreres de pis. La feminització té a veure amb jerarquies de gènere. Emprar masculins genèrics o mots col·lectius pot dur a equívocs i confusions, en amagar la realitat que implica aquesta feminització.

L’IEC torna a arribar al moll de l’os quan es refereix a l’-i (totis) com a marca flexiva de gènere per referir-se a les persones no binàries. Estableix que no es pot fer servir perquè contravé les normes internes del català, en no ser fruit de cap estratègia natural de la llengua –qui no l’ha contemplada exhibint les seves estratègies naturals, la fageda d’en Jordà?– i s’ha creat manipulant el seu funcionament intern –ho diu la mateixa institució que avala l’ús dels pronoms febles.

La secció filològica de l’IEC no és ningú per determinar l’existència de les persones no binàries. Lis parlants de català han hagut de crear una gramàtica pròpia, publicada per Raig Verd, perquè l’IEC ha renunciat a treballar amb els parlants d’una llengua perquè s’adeqüi a les necessitats de qui la fa servir. Apel·lant a una visió sagrada de la llengua catalana, entesa com un ens amb vida pròpia, l’IEC s’ha erigit com l’autoritat que la interpreta, establint un dogma que determina com la fem servir per interpretar la realitat. Les llengües naturals, però, tenen la dèria de desaparèixer quan ningú les parla, i el consens tàcit és que el català va una mica justet de parlants. No té sentit mantenir-lo en una urna i menysprear les necessitats de part dels seus parlants. Llevat que l’IEC consideri que els homes són l’humà no marcat que representa tothom, i les dones i persones no binàries excepcions a la norma. Atenent a la composició històrica majoritàriament masculina de la secció filològica –suposo que una mostra, també, de l’estat natural de la societat catalana–, no en seria pas, d’estrany.