JOAN ISAAC, L’ALtre CANTANT

El 28 de novembre, el Palau de la Música Catalana acollirà un recital de Joan Isaac. Que el protagonista de la nit és un personatge singular ho demostra el fet que hi actuarà acompanyat de noms tan heterogenis com Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Carme Sansa, Roger Mas, Pemi Fortuny, Sílvia Comes, Anna Roig i la Coral l’ARC de l’Escola Municipal de Música Can Ponsic de Barcelona. Als 70 anys acabats d’estrenar, el cantant commemora també el mig segle d’actuacions en solitari i els vint-i-cinc discos que ha anat acumulant al llarg de tota la vida. Les deu cançons de Tinc una casa al mar, el CD acabat d’aparèixer, arriben alhora amb la bona companyia de 101 cançons, l’obra de gran format editada per Llibres del Segle, amb els textos de les seves cançons, enriquida amb una gran generositat d’il·lustracions, així com, finalment, l’Integral 50 anys, amb 25 CD que recull la seva aportació a la música del nostre país i a la de tota la gent de tots els països i de totes les llengües, capaces d’emocionar-se encara amb unes paraules i una melodia. Però si bé estem al davant d’una carrera professional intensa, el seu estil personal l’ha situat lluny dels encasellaments fàcils de grup i la seva personalitat diferenciada, nascuda i madurada llaurant el seu propi solc, sovint a contracorrent de les modes ocasionals i els corrents majoritaris, són factors que han alentit o dificultat la presència ben arrelada que es mereixia al ja prou complicat mercat de masses en català. Precisament, “Que raro que ets, Joan”, és el títol d’una de les cançons del seu darrer disc, amb el qual l’artista reconeix, irònicament, la seva singularitat, tot un veritable autoretrat fet amb gràcia i una sinceritat inusual, la pròpia d’algú avesat a “nedar a contracorrent”.

En realitat, el cantant té tan sols 50 anys de vida, d’ençà que s’independitzà del seu grup musical, Nosaltres, amb el qual actuà a la ja mítica Cova del Drac i adoptà el nom artístic de Joan Isaac per actuar en solitari. Arribava al món de la música després de la tasca de precursors pioners com Josep M. Espinàs i Miquel Porter, més activistes culturals que cantants, i dels grans noms dels Setze Jutges. Però la persona que hi ha darrere el cantautor, de nom real Joan Vilaplana i Comín, va venir al món el setembre del 1953 a Esplugues de Llobregat i en carrega, doncs, 70 a la motxilla de la vida. Farmacèutic de professió, ha compaginat la seguretat laboral de la carrera universitària que va cursar a Barcelona amb la seva vocació de cantautor, de poeta capaç de posar música als sentiments, a les vivències i a les emocions. Començà actuant a les primeres parts en recitals de músics com Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach, amb qui en ocasions s’ha considerat que compartia alguns aspectes formals i d’estil en una concepció molt semblant de la bellesa, cadascú des del seu propi univers de referències.

No era un camí de mel i sucre fer-se un nom els primers anys setanta, quan la politització dels diferents llenguatges de la cultura arribava, sovint, a ser abassegadora pertot: a les arts plàstiques, a la música, a la poesia, al teatre, a la novel·la, a l’assaig. Ell, però, es trobava més còmode transmetent sensacions personals capaces de traspassar fronteres i aconseguir desvetllar sensibilitats, sense necessitat de recórrer al crit de protesta descarnat o al missatge polític dur i cru. Justament, ell mateix no s’està de cantar: “Jo no escric cançons per ser el primer de les llistes”, perquè és tota una altra cosa. El cantant és percebut com a poeta de la música, amb una veu d’una calidesa còmplice, unes melodies plenes de tendresa i unes lletres amables, properes i, sovint, amb unes imatges tretes de la quotidianitat més real i, alhora, sorprenent, amb un llenguatge sempre entenedor, viu i clar, lluny de l’academicisme pretensiós i postís com de la vulgaritat esquitxada de lèxic innecessàriament en castellà. Les seves cançons tracten tots els temes de la poesia universal de sempre (la vida, la mort, l’amor, la solitud, la incertesa), un món d’emocions, sentiments, pors, fracassos, dubtes, il·lusions, ràbia, sempre present a la seva obra, amb un to líric i intimista, difícil de trobar en altres cantants de la seva generació. Com escrivia al seu llibre de poemes Intimissimi (2016) “La immortalitat és un vell somni dels humans/ volem a qualsevol preu allargar el trànsit vital/ i ens oblidem d’eternitzar els instants feliços.” És, sobretot, a la memòria d’aquests instants insubstituïbles que dedica les seves millors paraules i melodies que han esdevingut ja companyies amigues. Ho fa, a cops, amb una certa austeritat expressiva en els mots triats, una contenció conscient, una senzillesa voluntària, per més que, inesperadament, hi esclati la mediterraneïtat sensual que duu a dintre, amb un devessall de colors, gustos i textures que ens activen plenament tots els sentits, amb ressons llunyans de Pavese, diríeu que també de Ferrater i potser de Vinyoli i tot.

Mai no ha pretès ser icona d’una causa política, sinó banderer de la bellesa, però mai tampoc no ha defugit gestos clars com ara actuar a Portugal després de la Revoluçao dos cravos, l’abril del 1974, al costat del músic més emblemàtic d’aquella revolta, José Afonso, l’home que popularitzà la cançó Grandola, vila morena. La seva peça “A Margalida”, per l’execució de l’anarquista Salvador Puig Antich, amb la frase “bandera negra al cor”, és, d’altra banda, l’expressió d’una concepció del món i tot un cant a la vida i contra la pena de mort, però a despit de ser la seva cançó més coneguda, no pot reduir-se tota una vida de cantautor a una sola obra, perquè Joan Isaac no és una sola melodia, sinó moltes. No viu, tanmateix, en la bombolla aïllada del seu univers personal, endut per la persecució constant de la bellesa. Per això, connectat tothora amb la societat on viu, amb la mateixa naturalitat amb què, anys enrere, es demanava “On és la gent?”, ara pregunta en una mena de cançó instància ja sense pòlissa, titulada “A qui correspongui”: “Què n’heu fet, dels nostres somnis,/ d’aquella primavera d’octubre, la rosa groga-esperança/ que vessava pels balcons?” El seu no és un crit aspre i rude, agressiu fins i tot, sinó un plany sincer i sentit de la incomprensió i la decepció de qui, un més entre “aquella enorme riuada de somriures pels carrers”, continua encara amb “la il·lusió de les mirades”.

Lector atent i fidel d’autors catalans com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol o Jaume Vidal Alcover, ben aviat girà els ulls cap a la poesia francesa i se sentí atret per noms com Paul Verlaine, Arthur Rimbaud i Louis Aragon. De llavors ençà, la seva fascinació per alguns dels grans noms de la música en francès no ha fet més que créixer, fins al punt que no hi ha dubte que Joan Isaac és el nostre cantant més “francès”. Escoltar peces com ara “Tinc una casa al mar”, no fan més que confirmar-ho, amb un acompanyament musical que ens transporta, a ulls clucs, a qualsevol carrer romàntic d’alguna ciutat francesa. Per això no s’està de reconèixer: “M’agrada la platja a l’hivern, / el jazz, el cinema francès, / la música trista, la pluja d’octubre, / plorar quan escolto Jacques Brel.” A aquest cantant belga d’expressió francesa, nat a la regió de Brussel·les, li dedicarà un tema com a mostra d’admiració. Passen els anys, però Joan Isaac continua “llençant llambordes per París, / ni Déu, ni pàtria, ni submís, alçant el puny, tossudament, darrere de les barricades”. I ho fa sense agror, ni ressentiment, sense queixar-se “de venerar la tendresa, / de perseguir sense pressa / algun polsim de bellesa / que no vull deixar escapar”. Aquesta recerca s’ha mantingut en tot moment, fins i tot durant els anys de parèntesi en l’espai públic i els escenaris, durant bona part dels anys vuitanta i noranta, per tot un seguit d’adversitats diverses i simultànies. Significativament, però, en retornar amb el disc Planeta silenci, el 1998, aquesta obra mereixerà el reconeixement de la revista Enderrock al millor disc en català de l’any.

Des de la catalanitat cultural inequívoca de la seva obra, Joan Isaac ha teixit una xarxa ben sòlida de complicitats, ça i lla. Així, han col·laborat en discos seus Francesc Pi de la Serra, la cantant i compositora madrilenya d’origen menorquí Olga Román, Maria del Mar Bonet, Moncho, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Joan Manuel Serrat, Sílvia Comes, Roger Mas, Enric Hernàez, Joan Garrobé, l’extremeny criat a Vallecas Luis Pastor, el cubà Silvio Rodríguez a qui el 2019 dedicarà el seu Tribut a Silvio Rodríguez amb poemes cançons seus traduïts al català, el mexicà Alejandro Filio, els italians Mauro Pagani i Roberto Vecchioni, dels quals versionà al català alguns èxits a Joies robades (2002). La seva cançó “El pare” (2005) feta per ell per ser cantada per Dyango, que la popularitzà, va ser premiada per l’Academia de las Artes y las Ciencias de la Música. A l’altra banda de l’Atlàntic, cantà amb els veneçolans Henry Martínez i Cecilia Todd, amb Manel Camp al piano. Admirador també de la cançó italiana, sobretot dels germans Conte, Paolo i Giorgio, però també d’Eugenio Finardi, Lucio Dalla, Fabrizio de Andrè, Francesco De Gregori i Samuele Bersani, n’ha fetes també algunes versions al català i hi dedicà Joies italianes i altres meravelles (2015).

Capítol a banda en la xarxa de relacions personals en el món de la cançó és Luis Eduardo Aute, amic i còmplice en tantes coses. Amb la col·laboració de Miquel Pujadó n’adaptà al català algunes peces a Auteclàssic, amb la participació personal del mateix Aute a qui, per cert, juntament amb la seva mare, dedica el seu darrer disc. Ànima lliure en la millor tradició llibertària, tan arrelada al substrat politicocultural dels Països Catalans, el 2014 el retrobem al disc Cançons d’amor i anarquia en directe al Barnasants en què es fa un recorregut per la història de l’anarquisme. La contribució durant mig segle, voluntàriament humil, de qui no canta “per a un lloc en la història” sinó per als que “m’escolteu en silenci, com una antiga pregària, imaginant la fondària d’un mar fascinant”, ja l’ha col·locat, però, al paisatge privilegiat de les melodies més amigues.