La República que bull
I ARA QUÈ?
Amb la investidura de Pedro Sánchez, que ha implicat els dos partits independentistes amb representació al Congrés, ERC i Junts –i amb ells tots plegats–, transitem per un camí ple de dificultats i incerteses. Caldrà veure, en primer lloc, el nivell i el ritme de compliment dels acords, en alguns casos prou ambigus per generar interpretacions diverses i fins i tot contraposades. Només cal veure el que està passant amb l’oficialitat del català a la Unió Europea per adonar-se que el compliment dels acords subscrits no serà gens senzill, ja sigui per la mandra del PSOE o pels impediments que puguin sorgir. A banda del tema de la llengua, l’altra prova de foc serà la llei d’amnistia. El PSOE (suposem que amb el vistiplau de Sumar) ha registrat un text en solitari al Congrés, ERC l’està analitzant amb lupa i Junts es manté en la necessitat que inclogui l’anomenat lawfare, un concepte que no apareix en el document i que els republicans no accepten. L’aprovació d’un document sòlid, que permeti eliminar el concepte de “represaliat polític”, és una fita imprescindible per iniciar una nova etapa. Una altra prova es produirà amb la primera reunió de la taula de negociació pactada amb Junts, que se celebrarà, si no es canvia el calendari i el lloc, a començaments de la setmana vinent a Suïssa amb els negociadors del PSOE i els de Junts, amb Carles Puigdemont al capdavant, i l’equip verificador internacional al complet. A banda de la valentia del PSOE, caldrà comprovar com s’ho maneguen els partits independentistes per dur a terme una negociació a dues bandes, en què ERC i Junts comparteixen (en teoria) els mateixos objectius, tot i que les dues formacions semblen més pendents de mirar-se de reüll que no pas d’avançar plegades.
El PSOE, ho advertien aquest dijous els portaveus d’ERC i de Junts al Congrés, no té cap altra suma, cap bot salvavides que li permeti avançar en la legislatura. Els set vots d’ERC i els set de Junts han estat determinants per decidir l’inquilí de La Moncloa i ho seran també per determinar la durada de la legislatura. Però de la mateixa manera que el PSOE no té aritmètiques alternatives, tampoc les tenen els partits independentistes, atrapats com estan pel temor compartit a l’extrema dreta. Els polítics catalans (ho podem comprovar en el dossier que publiquem aquesta setmana i que mereixeria un estudi en profunditat) no han tingut gaire traça a l’hora de fer valdre el nostre poder i de negociar de tu a tu amb l’Estat. Estaria bé que, en aquesta ocasió, fossin capaços de capgirar la història.