Valencians invisibles

Sense els vots de Catalunya, no només Pedro Sánchez no seria president, sinó que la dreta extrema i l’extrema dreta de PP i Vox tindrien una majoria folgada al Congrés espanyol. La coalició de govern entre PSOE i Unidas Podemos ha retrocedit en vots i en escons en el còmput general espanyol, sí, però és que –insistim–, sense Catalunya i el País Basc, la desfeta hauria sigut absoluta. És a dir, a Espanya PP i Vox han guanyat clarament. L’elector espanyol ha castigat amb duresa la coalició governamental de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, un tàndem que, si torna a ocupar les mateixes cadires en el Consell de Ministres, és perquè l’elector no espanyol els ha vist com a mal menor.

Si en les eleccions del 2019, l’actual govern de coalició tenia la majoria en huit autonomies, contra nou de l’alternativa, ara, per contra, només se n’emporta tres (Catalunya, Euskadi i Navarra) contra catorze. Aquest escenari només s’havia donat abans en les eleccions del 2008, quan Zapatero va mantindre el poder en les mateixes condicions. Espanya s’havia decantat clarament per la reacció, però l’electorat català i basc la frenava. Això no s’ha traduït, tanmateix, en un repartiment més plural del poder en el Consell de Ministres, on, una vegada més, Madrid s’emporta quasi la meitat de les nominacions, tres de cinc en les files de Sumar. Aquesta legislatura, doncs, està marcada per l’escletxa territorial. Com sempre, a l’Estat espanyol, però aquesta vegada de manera més agreujada, si això fos possible. Pedro Sánchez, ara com ara, està eufòric i no para de mirar-se i remirar-se a l’espill, per a constatar com d’alt i de fort es veu. No obstant això, es tracta d’un gegant amb peus de fang: la nació que governa i per a la qual governa, el rebutja.

A Espanya, fruit de la concepció hegemònica de la nació que té el nacionalisme espanyol, el feixisme es combat i es frena des dels nacionalismes contrahegemònics. Aquesta evidència històrica i electoral encara no l’ha integrada Compromís, que s’ha assimilat a Sumar i ha deixat –una vegada més– el País Valencià sense veu pròpia. Els valencians tornem –una altra vegada– a estar invisibilitzats en un moment clau del debat territorial.