Valencians invisibles

Sense els vots de Cata­lu­nya, no només Pedro Sánchez no seria pre­si­dent, sinó que la dreta extrema i l’extrema dreta de PP i Vox tin­drien una majo­ria fol­gada al Congrés espa­nyol. La coa­lició de govern entre PSOE i Uni­das Pode­mos ha retro­ce­dit en vots i en escons en el còmput gene­ral espa­nyol, sí, però és que –insis­tim–, sense Cata­lu­nya i el País Basc, la des­feta hau­ria sigut abso­luta. És a dir, a Espa­nya PP i Vox han gua­nyat clara­ment. L’elec­tor espa­nyol ha cas­ti­gat amb duresa la coa­lició gover­na­men­tal de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, un tàndem que, si torna a ocu­par les matei­xes cadi­res en el Con­sell de Minis­tres, és perquè l’elec­tor no espa­nyol els ha vist com a mal menor.

Si en les elec­ci­ons del 2019, l’actual govern de coa­lició tenia la majo­ria en huit auto­no­mies, con­tra nou de l’alter­na­tiva, ara, per con­tra, només se n’emporta tres (Cata­lu­nya, Euskadi i Navarra) con­tra catorze. Aquest esce­nari només s’havia donat abans en les elec­ci­ons del 2008, quan Zapa­tero va man­tin­dre el poder en les matei­xes con­di­ci­ons. Espa­nya s’havia decan­tat clara­ment per la reacció, però l’elec­to­rat català i basc la fre­nava. Això no s’ha traduït, tan­ma­teix, en un repar­ti­ment més plu­ral del poder en el Con­sell de Minis­tres, on, una vegada més, Madrid s’emporta quasi la mei­tat de les nomi­na­ci­ons, tres de cinc en les files de Sumar. Aquesta legis­la­tura, doncs, està mar­cada per l’escletxa ter­ri­to­rial. Com sem­pre, a l’Estat espa­nyol, però aquesta vegada de manera més agreu­jada, si això fos pos­si­ble. Pedro Sánchez, ara com ara, està eufòric i no para de mirar-se i remi­rar-se a l’espill, per a cons­ta­tar com d’alt i de fort es veu. No obs­tant això, es tracta d’un gegant amb peus de fang: la nació que governa i per a la qual governa, el rebutja.

A Espa­nya, fruit de la con­cepció hegemònica de la nació que té el naci­o­na­lisme espa­nyol, el fei­xisme es com­bat i es frena des dels naci­o­na­lis­mes con­tra­he­gemònics. Aquesta evidència històrica i elec­to­ral encara no l’ha inte­grada Com­promís, que s’ha assi­mi­lat a Sumar i ha dei­xat –una vegada més– el País Valencià sense veu pròpia. Els valen­ci­ans tor­nem –una altra vegada– a estar invi­si­bi­lit­zats en un moment clau del debat ter­ri­to­rial.