CONTRA LA UNILATERALITAT

Em permeto, una vegada més, tornar a combatre l’encant que té la paraula unilateralitat per al sector de l’independentisme que es vol més radical. Entenc molt bé què es vol dir quan s’empra aquest terme per definir el que es pensa que hauria de ser una decisió presa al marge del que vulgui i permeti l’Estat espanyol. L’expressió ens diu que no cal perdre el temps dialogant i arribant a acords amb qui mai no voldrà pactar un referèndum d’autodeterminació. I és així. Però el problema no és què es vol dir, sinó què s’entén que es diu i qui cal que ho entengui. Així doncs, poso a consideració l’oportunitat o no de mantenir aquest terme, unilateralitat, com a expressió de força i com a crit de guerra i de confrontació amb l’adversari.

I és que des del meu punt de vista, paradoxalment, la insistència en la necessària unilateralitat d’una estratègia independentista, probablement sense voluntat ni consciència, acaba posant l’accent en el paper de l’altra part, és a dir, en contra de qui se n’ha de ser, d’unilateral. Al capdavall, si s’exigeix la unilateralitat és per diferenciar-se dels qui podrien no seguir aquest camí. És com afirmar un “nosaltres sols”, que només té sentit en un context on, agradi o no, no s’està sol. La mirada unilateralista, per dir-ho així, està més pendent de qui no et deixa ser-ne que no pas d’un mateix.

Alhora, l’exigència d’unilateralitat enfosqueix el caràcter democràtic de l’aspiració independentista. Vull dir que, per a bé i per a mal, el nostre independentisme és de naturalesa democràtica. I, per tant, en termes autocentrats –és a dir, pensant en, per i des de la nació–, en la mesura que posem el futur de la independència en mans de tots els catalans, si d’alguna cosa no se’ns pot acusar és d’unilaterals. Al contrari, volem que s’expressin totes les parts, en un país on sabem que no tothom comparteix l’aspiració nacional.

Però si tenim un terme tan precís com el d’autodeterminació –que expressa amb exactitud que volem decidir per nosaltres mateixos–, per què necessitem dir que estem a favor de la unilateralitat? Jo crec que la raó de l’èxit de la reivindicació de la unilateralitat s’explica per la pèrdua, al llarg de la tardor del 2017, del control del relat independentista. Des de llavors, és l’adversari qui ens fa canviar la narrativa, perquè és qui ens imposa la seva. És l’adversari qui, amb les seves mel·líflues invitacions a la concòrdia, exacerba la idea d’unilateralitat, per tirar-nos-la en contra.

Caldria fer una revisió textual precisa, però diria que l’exigència d’unilateralitat era una expressió inusual en l’independentisme d’abans del 2017. De fet, inicialment es va reclamar el “dret a decidir” –recordem la creació el 2005 de la Plataforma pel Dret a Decidir–, i a poc a poc va derivar en el “dret a l’autodeterminació”. El dret a decidir no era un concepte jurídicament sòlid, però era políticament molt clar: qui pot no voler decidir? És cert que jo mateix havia escrit que hauria preferit emprar l’expressió “deure de decidir”. Però reconec que l’apel·lació al dret més que no pas a un deure era més llaminera, més universalment ben vista, ja que el deure suposava una consciència i un compromís previs.

El cert és que l’expressió dret a decidir, com després, ja políticament més madurs, el recurs al terme més precís d’autodeterminació, són plenament inclusius: conviden tant al sí i com al no. En canvi, unilateralitat és un terme nascut de l’adversari per desqualificar-nos. L’utilitza per suggerir que la independència es vol imposar per la força, sense parlar-ne, sense tenir en compte l’altra part, que és antidemocràtica, com ja deia un manifest espanyolista del 2017. I ara mateix, el terme unilateralitat no només és confusionari en relació amb els no independentistes, sinó que s’utilitza per enfrontar les diverses estratègies independentistes.

En qualsevol cas, aquest només és un dels molts termes d’una narrativa independentista que, tot i voler ser radical, o precisament per ser-ne, necessita parlar més de l’enemic que no pas de nosaltres mateixos. Però jo soc dels que pensa que vam començar a fer el tomb quan, en lloc d’anar en contra l’adversari, vam començar a parlar a favor nostre. I dels que pensa que la reculada actual té a veure amb un creixent antiespanyolisme que no ens fa cap falta per saber qui som i què volem.