1.000 MILIONS DE DISCAPACITATS

Les estadísti­ques, sobre­tot a gran escala, sem­pre són difícils de valo­rar. Pot­ser per enten­dre la xifra del títol d’aquest arti­cle és millor ima­gi­nar que de cada vuit per­so­nes que viuen al nos­tre pla­neta, una té algun tipus de dis­ca­pa­ci­tat, ja sigui intel·lec­tual o física. El terme dis­ca­pa­ci­tat no m’agrada, perquè separa un gran grup de per­so­nes de les altres, com si no fóssim tots ple­gats extre­ma­da­ment dife­rents. Perquè, de quina manca de capa­ci­tats par­lem? Segu­ra­ment entre jo i un atleta paralímpic qui s’hau­ria de con­si­de­rar dis­ca­pa­ci­tada per a segons qui­nes acti­vi­tats soc joc, per posar un exem­ple una mica xim­ple però ente­ne­dor. Per això m’agrada més la uti­lit­zació de les parau­les diver­si­tat fun­ci­o­nal per par­lar de les per­so­nes que se sur­ten del que la soci­e­tat –vull pen­sar que ingènua­ment–, con­si­dera nor­mal. Doncs bé, aques­tes per­so­nes amb diver­si­tat fun­ci­o­nal són moltíssi­mes, i tenen molts pro­ble­mes, sobre­tot als països empo­brits i sense sis­te­mes de pro­tecció social. Pre­ci­sa­ment aquest diu­menge se cele­bra el Dia Mun­dial de les Per­so­nes Dis­ca­pa­ci­ta­des (no cal­dria un nom més inclu­siu?) i en lloc de que­dar-nos només amb la xifra, val la pena repas­sar alguns exem­ples de pro­jec­tes que aju­den a la seva inclusió. Podem par­lar del cas de la Tuleen, una nena de 12 anys d’Amman, la capi­tal de Jordània, pro­ce­dent de família pobra i amb una mal­for­mació congènita que l’obliga a anar en cadira de rodes. Gràcies a la per­sistència dels seus pares i a l’ajuda d’una ONG austríaca ano­me­nada Zero Pro­ject, la nena tímida i aïllada que era Tuleen als 5 anys s’ha con­ver­tit en una pre­a­do­les­cent com­ple­ta­ment inte­grada en una escola pública, on segueix el ritme d’estu­dis dels seus com­panys i ha fet una bona colla d’ami­gues. També podem par­lar de l’Ashaa, una dona índia d’espec­tre autista que gràcies al suport de l’enti­tat Ena­ble India ha pogut apren­dre a rela­ci­o­nar-se i a millo­rar la seva capa­ci­tat de tre­ba­llar en equip, par­ti­ci­pant en un pro­grama d’inserció labo­ral gràcies al qual ara té feina. També és bon moment per recor­dar el cas de la Rac­hel, una noia de Malawi que ha patit l’enorme dis­cri­mi­nació que a l’Àfrica sig­ni­fica ser albí. Per­se­guits, dis­cri­mi­nats i fins i tot assas­si­nats pel color de la seva pell, enti­tats de tot el món s’han bol­cat les últi­mes dècades a aju­dar aquest col·lec­tiu, que ha de fer front a l’estigma i a les supers­ti­ci­ons, però també a la dis­ca­pa­ci­tat visual i audi­tiva o al des­co­nei­xe­ment de la pro­tecció solar que neces­si­ten en tot moment. Gràcies al suport, la Rac­hel ha acon­se­guit tren­car bar­re­res i estig­mes i sap tenir millor cura d’ella mateixa. I si tot això ens resulta molt llunyà –quina llàstima que l’empa­tia dis­mi­nu­eixi amb la distància– també podem recor­dar que 80.000 cata­lans amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual recla­men habi­tatge acces­si­ble, feina i ajuda per poder ser autònoms.