UNA SITUACIÓ DRAMÀTICA

Aquest cap de set­mana arrenca a Dubai la COP28, la cimera de l’ONU sobre el canvi climàtic. Que la cita se cele­bri en un país que és un dels prin­ci­pals pro­duc­tors de petroli i que s’hagi fil­trat que el pre­si­dent de la COP28, que al mateix temps és con­se­ller dele­gat de la petro­li­era esta­tal dels Emi­rats Àrabs Units, el sultà Ahmed al-Jaber, vul­gui uti­lit­zar la tro­bada per incre­men­tar les expor­ta­ci­ons de gas i petroli de la seva com­pa­nyia, és un escàndol monu­men­tal i un mal ave­rany. La cita arriba, d’altra banda, en un con­text de pes­si­misme gene­ra­lit­zat. Els ante­ce­dents no con­vi­den gaire a l’opti­misme. Els com­pro­mi­sos adqui­rits a la Cimera de París del 2015 per fre­nar l’emissió de gasos amb efecte d’hiver­na­cle no s’estan com­plint, i les dar­re­res cime­res no van ser prou reso­lu­ti­ves. Les expec­ta­ti­ves d’arri­bar a un acord prou impor­tant (tal com reque­reix la situ­ació climàtica del pla­neta) són més aviat escas­ses; encara més quan alguns dels prin­ci­pals líders mun­di­als, com ara el xinès Xi Jin­ping o el nord-ame­ricà Joe Biden (pre­ci­sa­ment, els pre­si­dents dels dos estats que eme­ten més gasos amb efecte d’hiver­na­cle) han deci­dit no assis­tir a la tro­bada, una deserció que com­pro­met, i molt, les expec­ta­ti­ves d’arri­bar a un acord pou satis­fac­tori i que tras­llada un mis­satge de falta de com­promís.

La bomba de rellot­ge­ria en què s’ha con­ver­tit el pla­neta des dels ini­cis de la indus­tri­a­lit­zació manté, des de fa anys, el tem­po­rit­za­dor en temps afe­git, sense capa­ci­tat per redreçar la situ­ació i evi­tar un canvi a gran escala del clima amb con­seqüències nefas­tes. Segons un informe de la mateixa ONU, els actu­als com­pro­mi­sos climàtics dels països ens con­du­ei­xen a un escal­fa­ment d’entre 2,5 i 2,9 ºC a causa de la impa­ra­ble incre­ment de les emis­si­ons de gasos. L’ésser humà viu, per defi­nició, abs­tret pel dia a dia, incapaç de superar les inèrcies i cap­gi­rar la seva manera de viure, abo­cat a un con­sum des­me­su­rat de recur­sos. Tam­poc els governs sem­blen capaços de posar-se d’acord i pren­dre les mesu­res que es reque­rei­xen. La COP28 serà una nova prova de foc, de les dar­re­res que ens res­ten. Si no som capaços de posar dia i hora a l’eli­mi­nació del petroli, el carbó i el gas, si no acon­se­guim que les reno­va­bles esde­vin­guin la prin­ci­pal font d’ener­gia i si no can­viem de dalt a baix la nos­tra manera de viure i de con­su­mir; en defi­ni­tiva, si no ens posem deu­res con­crets i san­ci­ons con­tun­dents a aquells que els incom­plei­xin, difícil­ment rever­ti­rem una situ­ació que, des de fa anys, ha esde­vin­gut dramàtica.