Estratègia

Aquesta setmana s’ha estès el pànic. Puigdemont ha allargat la mà al líder del Partit Popular europeu, Manfred Weber, en una trobada “casual”. A Espanya encara no saben com digerir-ho, perquè el tema porta cua i suposa un cop d’efecte.

En primer lloc, és important el context: estem parlant d’una setmana en què s’havia de produir la primera trobada entre el PSOE i Junts a Ginebra, que finalment serà avui, després que els socialistes tibessin la corda“per problemes d’agenda”. Cal recordar que, segons l’acord, la primera trobada s’havia de produir al mes de novembre, de manera que si ens posem picallosos, això ja no s’ha complert.

D’altra banda, el PP espanyol ha bramat al Parlament Europeu, on ha intentat muntar un escàndol per la llei d’amnistia, però tampoc li ha sortit. Fa vergonya el vídeo en què Dolors Montserrat demana un recés perquè algú més assisteixi a la seva tertúlia perquè “són quatre”.

Així les coses, el mitjà Politico publica la seva llista, la dels vint-i-vuit perfils més influents en la política europea. I hi posen Carles Puigdemont, de manera que el conviden a la gala que se celebra cada any a Brussel·les. Allà, el president es troba amb els altres influents, entre els quals hi ha el líder del PP europeu. I aquesta casualitat s’aprofita per deixar anar una bomba política: Puigdemont ofereix a Weber donar suport al PP a Espanya en una possible moció de censura en cas que el PSOE no compleixi amb els compromisos acordats. I afegeix que li podria donar suport sempre que s’allunyés de Vox i sempre que es mostrés favorable a un referèndum d’autodeterminació. Això sembla una cosa impensable per al PP català i per a l’espanyol, però no tant per a l’europeu, que es deleix amb la possibilitat d’obtenir un altre estat per a la seva llista de poder.

Un cop d’efecte múltiple: pressionar el PSOE, deixar en evidència el PP espanyol i mantenir-se al capdavant de les negociacions marcant el pas.

Això, doncs, és el que s’anomena estratègia, i qui no ho entengui, hauria d’ampliar mires.