La Cimera de la UpM I GAZA

Dilluns tenia lloc a Barcelona el VIIIè Fòrum Regional de la Unió per la Mediterrània (UpM), en què van participar quaranta-tres països, els vint-i-set països de la UE, cinc països europeus mediterranis que no en són membres (Albània, Bòsnia, Mònaco, Montenegro i Macedònia del Nord) i els països àrabs del sud d’aquest mar (Algèria, Egipte, Jordània, el Líban, el Marroc, Mauritània, Palestina, Tunísia, Turquia i Líbia) més un convidat especial, el ministre d’Afers Estrangers de l’Aràbia Saudita, que abans de l’atac mantenia negociacions per establir relacions amb Israel, el príncep Faisal bin Farhan, en representació del comitè ministerial araboislàmic creat arran de la formalització, gràcies a la mediació xinesa, de la reconciliació entre l’Aràbia Saudita i l’Iran.

L’ordre del dia de la cimera inicialment estava centrat en les tasques de la institució i en la seva reforma en el quinzè aniversari de la seva fundació, però, òbviament, la guerra de Gaza i la necessitat de posar-hi fi van transformar l’agenda de la cimera, que es va centrar en les conseqüències que pot tenir per a l’Orient Mitjà l’actual i brutal conflicte, que ja ha causat desenes de milers de ferits i la mort de més de 14.000 palestins i de 2.200 israelians i un nombre indeterminat d’hostatges, no inferior a 200 persones, capturats per Hamas. És el cop més gran sofert mai per Israel en un atac terrorista. El canvi del contingut de la cimera va provocar la no assistència –la qual cosa no és la primera vegada que succeeix– d’Israel, ja prou molest per les declaracions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la conveniència de reconèixer l’Estat palestí i del primer ministre belga, Alexander de Croo, que assumirà la presidència de la UE l’1 de gener, que exigia a Israel respectar el dret humanitari i posar fi a la matança de civils. En suma, els dos dirigents europeus pensen que no hi ha una solució militar per al conflicte palestinoisraelià.

Pel que fa a la cimera, va haver-hi consens en la necessitat d’una treva per donar pas a un procés de negociacions que portin a una pau definitiva en base a la constitució de dos estats. La condició prèvia és el reconeixement de l’Estat palestí (sense continuïtat territorial entre Gaza i Cisjordània) i recuperar l’esperança que s’havia obert entre la Conferència de Pau de Madrid (30 de novembre - 1 de desembre del 1991), que va donar pas als Acords d’Oslo del 1993 i el 1995, i la Cimera de Pau de Camp David entre palestins i israelians propiciada per Bill Clinton el juliol del 2000, que va tenir un colofó, també frustrat, en la Conferència de Taba del gener del 2001. Però, més enllà del consens en la necessitat de posar fi a la violència, resta la qüestió de qui ha de representar al futur Estat palestí en les negociacions. Per als europeus, segons declaracions de l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, només l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) està legitimada per fer-ho, mentre que per als països àrabs, encapçalats per l’Aràbia Saudita, més enllà de les declaracions formals, creuen que també cal considerar a Hamas, que va guanyar les eleccions del 2006 a Gaza (no n’hi ha hagut més) i que té un suport incontestable a la Franja i creixent a Cisjordània. Una enquesta feta entre el 31 d’octubre i el 7 de novembre per l’Arab World for Research and Development (AWRAD) de la Universitat de Birzeit mostrava que el 59% dels enquestats estava d’acord amb els atacs de Hamas del 7 d’octubre i que un 16% li donaven bastant suport (poc abans dels atacs una altra enquesta de l’Arab Barometer assenyalava que la majoria dels enquestats tenien poca o cap confiança en Hamas) i que un percentatge similar donaven suport a la creació d’un Estat palestí des del riu Jordà fins al mar. L’ANP només obtenia el suport d’un 10% dels enquestats, però el partit majoritari de l’Autoritat, Al-Fatah, arribava al 23%. Per tant, una opinió molt volàtil (hi ha un abans i un després del 7 d’octubre) que, en el discurs del príncep saudita, es va traduir en un posicionament favorable a la solució dels dos estats i en l’exigència d’imposar sancions a Israel per l’assassinat de població civil.

Per concloure, per primera vegada des dels anys noranta sembla que hi ha consens, especialment als països del sud global, sobre la necessitat de posar fi a un conflicte que ja ha ocasionat desenes de milers de morts durant gairebé un segle i que és un factor de desestabilització constant a l’Orient Mitjà. La solució dels dos estats depèn també de treure els colons de Cisjordània, negociar les fronteres definitives, definir la capitalitat de Jerusalem i, menys probable, permetre el retorn dels refugiats a l’actual Israel. El president Joe Biden, però, a pesar del desgast polític que està patint quan falta poc menys d’un any per a les eleccions presidencials, no sembla disposat a deixar de donar suport a Israel, que arribats a aquest punt ha empresonat ja més palestins que no pas n’ha alliberat en aplicació del pacte que va propiciar la treva, mentre s’aprofundeix el fossat entre els països del sud global i els occidentals, als quals acusen d’usar una doble vara de mesurar a l’hora de tractar israelians i palestins. I Europa no sap, no contesta, incapaç de tenir una posició global enfrontada a la de Washington.