República d’ignorants

L’ense­nya­ment bàsic es va ins­tau­rar com a obli­ga­tori, assig­nant-li la funció d’acon­se­guir que cada gene­ració fos més capa­ci­tada que l’ante­rior, perquè aquesta missió és fona­men­tal per a la idea de progrés. Ara bé, avui es pot dir que s’han inver­tit els vec­tors perquè cada gene­ració d’esco­lars és més igno­rant que l’ante­rior. No fa cap falta que ens ho vin­guin a dir els estu­dis Pisa. Ho podem cop­sar direc­ta­ment parant l’ore­lla al cos­tat dels mes­tres i dels pro­fes­sors que rela­ten les seves vivències a l’aula o al cos­tat dels vai­lets que rao­nen sobre l’escola i sobre el món que els envolta. Els mes­tres recla­men més recur­sos, els pares exi­gei­xen que els por­tin els fills nique­lats i l’admi­nis­tració aspira que ni uns ni altres li fotin gai­res pro­ble­mes. L’un per l’altre i la burra sense fer­mar. Però l’edu­cació és un peix que es mos­sega la cua: si pares i esco­les no ense­nyen ni edu­quen prou bé la mai­nada, els nois i noies es fan grans i repar­tei­xen les seves man­can­ces com una zitzània per la soci­e­tat, inclo­ent-hi la política. A veure qui serà el que des­mun­tarà aquesta sínia.