DINERS PÚBLICS I MITJANS

Fa pocs dies, un article a El Punt Avui advertia de la rellevància que té el finançament públic dels mitjans de comunicació a Catalunya, especialment els diaris. Denunciava els criteris desiguals en la seva distribució, bàsicament amb una aparença de legalitat però destacant nivells de desequilibri tan aguts que creen un espai informatiu on, indirectament, les decisions polítiques de concessió de diners corren el risc de generar dinàmiques de servilisme polític. Dit d’una altra manera, si el sistema de repartiment no és impecable, els dubtes sobre les raons i els criteris esdevenen una ombra important. I, més enllà de trobar raons, cal constatar les conseqüències per al bon periodisme i per a la salut democràtica.

En aquest sentit, comparteixo dues reflexions, l’una relacionada amb l’obligació legal de transparència i equitat en la gestió del diner públic.

La segona, amb la necessitat de promoure un bon periodisme, lliure, competent i independent. Que no té por del que publica pel que impliqui de retirada de publicitat institucional o d’ajuts indirectes.

En la primera qüestió apuntada, cal constatar que la injecció de diner públic en la cultura i els mitjans de comunicació és del tot necessària per salvar, en una societat canviant i un mercat de consum que no incentiva, els dos pilars d’una societat democràtica i de ciutadania formada i informada degudament i amb sentit crític.

La justificació de les subvencions i l’assignació de la publicitat institucional o de les subscripcions en serveis públics haurien d’estar regides per una transparència absoluta, una equitat en funció de les reals subscripcions individuals privades i allunyades totalment de criteris d’incentiu d’afinitat política. Seria ingenu negar que cada mitjà pot tenir una línia editorial més o menys afí als governs de torn, però el millor govern és aquell que no premia per proximitat ideològica, sinó que respecta la legalitat sense giragonses i consolida els projectes empresarials amb la seguretat que donen els criteris mesurables i objectius. Les dades que consten a la memòria 2022 de publicitat institucional als mitjans, inserida al portal de govern obert, inclouen campanyes, agències i quantitats assignades però no els criteris que ho justifiquen objectivament.

Això en l’era de la transparència, la integritat i el bon govern, amb unes normatives pel que fa a la traçabilitat del diner públic, de la contractació pública i del retiment de comptes, molt exigents, ens obliga a repensar l’actual model i a canviar el sistema. Només cal revisar les memòries del Departament de la Presidència.

La importància d’una fiabilitat informativa i d’un periodisme allunyat de la permanent batalla partidista no hauria de ser una quimera. En tot cas, el finançament hauria d’estar regit per criteris clars, identificables, objectius i no arbitraris, els que han d’inspirar tota contractació pública. Les empreses que en temps de crisi i de pèrdues en diaris en paper encara estan arriscant en projectes, salvant llocs de treball i apostant pel periodisme independent, mereixen un tracte igualitari.

La realitat, però, com es va posar de manifest en les xifres d’aquell article, és totalment diferent.

La importància del bon periodisme, com a segona raó de la necessitat de repensar el sistema actual, mereix una clara aposta de país. Sense llibertat no hi pot haver bon periodisme, sense bon periodisme no hi pot haver bona informació. I la informació crea realitat en un moment en què les xarxes ocupen la immediatesa i els algoritmes tecnològics ofereixen una realitat esbiaixada, i el que s’ha anomenat l’era de la postveritat. I el millor combat en la defensa d’una realitat distorsionada és el del dret a la informació de la ciutadania, en un marc de seguretat jurídica i no clientelar.

Yuval Noah Harari, en el fabulós assaig 21 lliçons per al segle XXI, escriu: “Una mirada superficial a la història revela que la propaganda i la desinformació no són res nou, i que fins i tot el costum de negar nacions senceres i de crear països falsos té un llarg pedigrí. El 1931, l’exèrcit japonès va emprendre atacs falsos contra si mateix per justificar la seva invasió de la Xina, i llavors va crear l’estat titella de Manxukuo per legitimar les seves conquestes. La Xina, per la seva banda, ha negat des de fa molt temps que el Tibet hagués existit com a país independent. L’assentament britànic a Austràlia es va justificar amb la doctrina de la terra nullius –terra de ningú–, que va esborrar efectivament 50.000 anys d’història aborigen.”

Amb aquest exemple, desconegut per la majoria dels lectors, es fa evident la importància de la bona informació i que creure en el nostre país implica creure en un sistema de mitjans independents, sòlids i que vegin reconegut l’esforç intens de tants bons professionals del periodisme.