El voraviu

Treure millor o pitjor nota en uns exàmens reglats denota moltes coses, però no es toca el cel quan es millora ni cal esbardellar caps quan s’empitjora. Com que totes dues coses són molt nostres, la rotunditat de l’informe PISA ha somogut cel, terra, cervells, entranyes, cors, ànimes i vísceres. Sobretot vísceres. Ser a la cua no li agrada a ningú, malgrat allò tan evangèlic que els últims seran els primers. Per postres, com que la primera reacció del govern ha estat a la defensiva i ha parlat de “sobrerepresentació d’alumnes nouvinguts” en la mostra, s’ha organitzat tal ball de rams a l’arena política que el mateix president Aragonès ha sortit a posar vaselina. Ha admès “sense excuses” que el resultat és “dolent”, però, això sí, ha defensat l’educació “com una prioritat del govern” i ha recordat un inici de curs amb “més mestres i millors ràtios”. No ho sé. He escrit més d’una vegada que els meus quatre fills han fet l’escola i l’institut a la pública i que n’estic satisfet. Si en la mostra hi havia sobrerepresentació d’alumnat nouvingut com deia el govern o no, tampoc ho sé, però no entenc per què se n’han desdit tan aviat si és cert. Hem de deixar de ser hipòcrites i posar sobre la taula les inconveniències que planteja en múltiples àmbits bàsics la població nouvinguda. Educació. Sanitat. Llengua. Mercat de treball. Pobresa infantil. Habitatge. Seguretat. Tots estan molt tocats pel flux migratori. No girem l’esquena al debat!

Cada dia ens creuem amb una munió de sensacions ofensives per als sentits. Per a l’olfacte és insuportable la pudor del bernat quan ataca. A l’aire lliure, que és on te les veies amb el bernat d’aquí (el verd), ja ofèn. Dins de casa és un insult sensorial. No sé si us hi heu trobat. Els bernats que darrerament s’hostatgen a casa no són els verds de tota la vida, que continuen per horts i arbredes i que per sota dels 10 graus desapareixen. A l’escalforeta de dins de casa hi ha agafat gust i refugi el bernat marbrejat, una espècie invasora provinent de la Xina detectada per primera a vegada a Catalunya l’any 2016. Té els mateixos mals costums que els d’aquí. Si se sent amenaçat deixa anar una pudor emprenyadora, emprenyadora i se’n fot dels insecticides. No és el primer any que amb el primer fred se’t colen a dins, i he acabat desenvolupant una tècnica que dona resultat. Has de tenir la llar encesa i els molls a la vista. El paper de cuina pot fer el mateix servei que els molls. Enxampeu-lo per darrere, a traïció. Un cop el tingueu, no badeu. És molt ràpid i contundent en l’art de perfumar. Rostiu-lo ben rostit al moment. Sobre el caliu o directament a la flama, tant s’hi val. L’àvia Neus sempre deia que feina feta no té destorb. Mentre el bernat marbrejat es rosteix, sentireu l’adrenalina de posar fi a un invasor pudent contra el qual no hi ha química a l’abast. Si no teniu llar o no la teniu encesa, improviseu el rostidor amb un encenedor potent.

Al mes de febrer es va saber que els trens nous que havien d’arribar a Astúries i Cantàbria aquest 2023 anirien amb un retard de quatre anys perquè no s’havien pres bé les mides, no passaven pels túnels i s’havien de redissenyar. O els trens eren amples o els túnels, estrets. Quinze dies de polèmica, es destitueix un parell de subalterns i se signa un acord amb els dos governs autonòmics. Durant els quatre anys que trigaran a arribar els trens dissenyats a partir de mides ben preses, Rodalies serà de franc per als ciutadans d’Astúries i Cantàbria. Ara la ministra Sánchez ja no és al Ministeri i, en lloc de l’exalcaldessa de Gavà, el traspàs de Rodalies (integral) que vàrem signar a canvi de la investidura de Sánchez s’haurà de negociar amb l’exalcalde de Valladolid. Ai festa! El nou ministre no ha defugit l’embat i ha vingut fins aquí a parlar-ne públicament. N’ha dit dues de bones. La primera, que va per llarg. La segona, que n’hi haurà per a tothom. Que no han de fer res més que demanar-ho i totes les comunitats autònomes que vulguin Rodalies tindran Rodalies. És el mateix ministre que fa quatre dies, en una reunió amb els sindicats de Renfe i Adif, els va convèncer per desconvocar la vaga preventiva que havien convocat per protegir els drets dels treballadors en el traspàs “integral”. Potser seria més senzill fer com els càntabres i Revilla: dir a Madrid que es confitin Rodalies i que ens ho facin de franc. Peix al cove per peix al cove!

El que és molt i molt ben parit de la gent del PSOE és que, quan es posen en un tema i en un paper, s’hi posen. Res de mitges tintes. Res de fer com la mona i vestir-se de seda però quedar-se mona. Ells no. Els del PSOE quan giren full giren full, quan canvien de vorera canvien de vorera, quan donen suport a un 155 donen suport a un 155, i quan es posen a seduir els catalans per ordre de l’Ibex sedueixen els catalans per ordre de l’Ibex. S’han centrat dos mesos en l’amnistia i se’ns ha fet molt difícil trobar amnistiadors més amnistiadors que els oficialistes del PSOE. Fa dies que són a totes les amnistiades, i que si han d’amnistiar el dimoni amnistien el dimoni, i que si han d’amnistiar el fill de Déu amnistien el fill de Déu. Cap problema. Ara es bolcaran en la verificació i la mediació. En quatre dies aquests suïssos de la Fundació Henri Dunant, que passen per ser uns primeres espases de la mediació i la verificació internacional, no seran ningú. Uns passerells, que diria l’àvia Neus. Què us penseu, que quan Bolaños va sortir de la reunió a Europa dient que “zero preocupació” no sabia que sortirien a rectificar-lo? No és ningú, el Bolaños! Han començat amb el proverbial argument que, com que són ells els que desconfien molt de Junts, és ben lògic que hi posin un verificador i que no és cap baixada de pantalons. Ara aniran posant un verificador a la vida de cada dirigent del PSOE, i no us estranyi que ens acabin posant un verificador per llei a cada ciutadà.

Ja es veia venir que no s’havia de plànyer Miquel Iceta per la pèrdua de la cartera ministerial de Cultura, la segona que li vola en dos anys. Ja té nou destí i un destí en què s’ha de sobreviure sense gaire dificultat. París. La Unesco. No és una prejubilació qualsevol, no. Les condicions són suportables. O ho semblen. D’entrada el sou base, que eren 77.438 euros l’any com a ministre de Cultura i Esport, se’n va als 130.492 euros l’any com a ambaixador. Un 68,5% d’augment no amarga ningú. De plusos, complements, dietes i altres mandangues, se’m fa difícil treure’n l’entrellat, tant en un cas com en l’altre, de tan transparent que és el portal de la transparència. Però per llei sabem que tot ambaixador disposa de 25.000 euros anuals de despeses de representació, que, això sí, ha de justificar. De totes maneres, si no se’ls gasta queden com a romanent a l’ambaixada. Precisament, fonts de la mateixa ambaixada han assenyalat altres “característiques” del nou lloc de feina de Miquel Iceta. Tindrà un pis de franc de més de quatre-cents metres quadrats, a l’avinguda Marceau, i cotxe oficial. Perquè es pugui concentrar en la nova feina també disposarà d’una camarilla composta per cuiner, majordom, senyor de la neteja i xofer. No és un privilegi d’Iceta, no. L’anterior ambaixador (també exministre de Cultura) ja en disposava, bo i que era un absentista de pro i a la feina només el veien molt de tant en tant. Crec que Monsieur Iceta complirà.

Un diumenge d’un hivern suau com era el d’ahir, havent dinat i ben dinat, i al costat de la llar encesa, no hi ha res com el plaer de passar un parell o tres de vegades tots els canals de la TDT. Ara amunt i ara avall. A mi no em motiven les plataformes. Els pocs moments que destino a la televisió em continua interessant molt xafardejar què han programat les diferents cadenes i espigolar. Continuo amb el cor robat pels programadors de la televisió lineal. Ara que són tants i que queda lluny l’escassetat dels anys de la 1 i la UHF, és rar no trobar alguna meravella. No m’importa repetir pel·lícules que ja he vist i aquest diumenge vaig tornar a Philomena (2013), de Stephen Frears. A La 1. Si no l’han vist, busquin-la. I si l’han vist, tornin-hi. Els tornarà a meravellar. L’últim dia que havia escrit de cinema era com havia trobat de pal Els assassins de la lluna, de Martin Scorsese. Philomena és, en llenguatge de l’àvia Neus, una dulça. No és només la història. No és només com l’explica Frears. No és només Sophie Kennedy fent la Philomena jove. No és només Steve Coogan fent un magnífic Martin Sixsmith. No és només Judi Dench fent la Philomena de gran. És tot. Són 98 minuts que valen molt la pena. I que inclouen diverses lliçons de periodisme. La millor, la definició de l’ofici que fa el protagonista. Senzilla com la realitat. “Soc periodista. Fem preguntes quan ens diuen una cosa. No ens ho creiem tot a cegues.”

La lletrada de l’administració de justícia del jutjat penal número 2 de Girona ha marcat el gol de l’honor del sentit comú en el trastocat partit que l’Estat profund, la dreta extrema i l’extrema dreta juguen contra la tramitació de la llei d’amnistia. Ajornant fins al 2024 el judici contra quatre ciutadans acusats de tallar les vies del tren l’octubre del 2018, el penal número 2 de Girona ratifica allò que ja sabíem sobre l’administració de justícia. El corc l’ha rosegat, però no n’ha rosegat la totalitat. El que està corcat és la cúpula judicial. Part de la cúpula judicial, per ser més clars i més precisos. Encara que a vegades ho sembli, la justícia d’aquest país (sort en tenim!) no és la judicatura mediàtica que circula rotatòriament de la toga i les punyetes a les menjadores dels partits. La lletrada del 2 considera que és millor ajornar-ho perquè “si prospera la llei que s’han compromès a fer prosperar, acabarà fent inútil la celebració d’un judici amb un alt cost material i personal”. Digueu-ne com vulgueu. És sentit comú. De la mateixa manera ho han vist la defensa dels acusats, que havia demanat la suspensió, i l’advocacia de l’Estat, que havia donat suport a la petició de suspensió. La fiscalia s’hi havia oposat. Ja veurem si al gol de l’honor que ha marcat la lletrada del penal 2 de Girona s’hi afegeixen altres jutjats i altres causes o si continuarà la persecució estel·lar protagonitzada per fenòmens paranormals com Manuel García-Castellón.