La Protectora a Amèrica

La Pro­tec­tora, com era cone­guda habi­tu­al­ment l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana (APEC), va néixer a Cata­lu­nya ara fa 125 anys, el 22 de desem­bre del 1888, per a l’asso­li­ment de l’escola cata­lana en idi­oma i con­tin­guts i l’expansió de la llen­gua cata­lana. Fun­dada pel peda­gog Fran­cesc Flos i Cal­cat, va conèixer, en ter­res ame­ri­ca­nes, un arre­la­ment espec­ta­cu­lar, ini­ciat quinze anys després de la seva cre­ació a Bar­ce­lona. Va tenir socis en dotze països, amb una implan­tació que fre­gava la noran­tena de pobla­ci­ons: 31 de l’Argen­tina, 30 de Cuba, 11 de Xile, 4 dels Estats Units i 1 a l’Uru­guai, el Para­guai, Mèxic, Perú, la República Domi­ni­cana, Colòmbia, Gua­te­mala i el Bra­sil. A les ciu­tats amb més de deu socis s’hi cons­tituïren “comis­si­ons dele­ga­des”, fins a 20: 9 a Cuba, 5 a l’Argen­tina, 3 a Xile, i 1 als EUA, l’Uru­guai i el Para­guai.

El 1914, la pre­sidència de M. Fol­guera i Duran imprimí un dina­misme sense pre­ce­dents. L’any següent, l’APEC només tenia cinc comis­si­ons dele­ga­des, lle­vat, és clar, de Bar­ce­lona: a Saba­dell, San­ti­ago de Cuba, l’Havana, Bue­nos Aires i Man­resa. Dos anys després, ja eren setze i aques­tes eren les pri­me­res per nom­bre de socis: San­ti­ago de Cuba, on el 1918 la seva comissió dele­gada publicà un but­lletí tri­mes­tral, l’Havana, Bue­nos Aires, Guantánamo i Saba­dell. El miler de socis resi­dien “la majo­ria a les repúbli­ques d’Amèrica” i dels 122 nous mem­bres adme­sos el novem­bre, 85 en pro­ve­nien. El 1918, les sis ciu­tats amb més socis, sem­pre excep­tu­ant-ne Bar­ce­lona, eren a l’altra banda de l’oceà, on con­ti­nu­a­ven con­cen­trant-se la majo­ria de mem­bres. En aquest període, ja es cons­ta­tava que la presència ame­ri­cana era pro­gres­si­va­ment deter­mi­nant per a la política de l’enti­tat, gràcies al des­ple­ga­ment ter­ri­to­rial i a la pene­tració social entre els mem­bres de la colònia cata­lana al nou con­ti­nent. L’enti­tat, per tal d’enfor­tir l’aco­llida ame­ri­cana al seu pro­jecte edu­ca­tiu i lingüístic, edità el 1920 un full de pro­pa­ganda per ser dis­tribuït entre els cata­lans resi­dents fora del país.

Si Cuba fou el pri­mer país en nom­bre de socis, l’Argen­tina ho fou en acti­vi­tats. El grup ini­cial de 47 socis cubans anà crei­xent ràpida­ment fins arri­bar, l’any 1922, a 1.126, més de la mei­tat dels 2.143 que hi havia a tot el con­ti­nent ame­ricà. El 1922, l’any d’esplen­dor màxima, l’Havana tenia 372 socis, San­ti­ago de Cuba 306, Bue­nos Aires 249, San­ti­ago de Xile 217, Men­doza 137 i Rosa­rio 135. A la mateixa època, ultra Bar­ce­lona i Saba­dell que n’ocu­pava el ter­cer lloc, les deu ciu­tats amb més adhe­rits eren ame­ri­ca­nes. Pel que fa a la con­tri­bució econòmica a l’asso­ci­ació, entre el 1915 i el 1922, els cata­lans d’Amèrica hi apor­ta­ren almenys 58.125 pes­se­tes, 30.020 de les quals pro­ce­dien de Cuba; del 1924 al 1929, la con­tri­bució fou de 34.744 pes­se­tes i 135.25 francs fran­ce­sos i de 21.638 pes­se­tes entre el 1931 i el 1935. El 1921, any de màxim suport econòmic ame­ricà, l’ajut repre­sen­tava el 48,3% del total, enfront del 32,8% de Bar­ce­lona i el 18,8% de la resta de ter­ri­to­ris cata­lans. A més de socis indi­vi­du­als, n’hi havia de col·lec­tius, casals, grups polítics, revis­tes, mutu­a­li­tats, etc. El com­promís nota­ble dels cata­lans d’Amèrica en con­trast amb els resi­dents al país feia que, a les pla­nes de la revista argen­tina Res­sor­gi­ment, P. De Reig es planyés de “la poca con­sistència ideològica dels cata­lans que viuen sota el cel blau de la pàtria”.

Al cos­tat de la cotit­zació regu­lar dels asso­ci­ats, de l’altra banda de l’Atlàntic arri­ba­ven dona­tius amb caràcter extra­or­di­nari, gene­ral­ment per a fina­li­tats con­cre­tes, com l’edició d’un mapa dels Països Cata­lans, con­fec­ci­o­nat per a l’enti­tat per cartògrafs de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya; l’ela­bo­ració d’un lli­bre de lec­tura esco­lar, mercès a Enric Siqués d’Iqui­que, o el sos­te­ni­ment de colònies infan­tils fet per la Lliga d’Acció Cata­lana de San­ti­ago de Xile. El mece­nes prin­ci­pal va ser Antoni de Paula Aleu, peri­o­dista i advo­cat, que arribà el 1860 a Bue­nos Aires amb només 13 anys, hi creà la Creu Roja Argen­tina i hi fou con­se­ller muni­ci­pal. Aleu fundà i dirigí L’Aure­neta, pri­mer set­ma­nari en català a l’Argen­tina, pre­sidí el Cen­tre Català de la seva capi­tal i, el 1922, també la Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana, a Bar­ce­lona, com a repre­sen­tant de la diàspora. Aleu morí a bord del vai­xell Was­hing­ton, en el viatge de retorn de Cata­lu­nya, el 1926. El 1917, havia apa­re­gut Lluny de la terra, una anto­lo­gia dels seus arti­cles i dis­cur­sos cata­la­nis­tes.

Els cata­lans de l’Argen­tina, entre els quals es comp­ta­ven l’escrip­tor Jeroni Zanné, el futur líder del PSUC Joan Como­rera, els músics Ernest Sunyer i Lleó Fon­tova o el peri­o­dista mallorquí Joan Tor­ren­dell, van fer apor­ta­ci­ons econòmiques per al sos­te­ni­ment de pre­mis d’assaig, com el Premi Aleu, el Premi República Argen­tina, el Premi Men­doza i el Premi Pi i Sunyer, gràcies a tots els quals van poder-se impri­mir els famo­sos 4.000 car­tells de pro­pa­ganda de l’enti­tat, dis­se­nyats per Josep Obi­ols (“Ja sou de l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana?”), així com l’edició de l’opus­cle de l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Valen­ci­ana, redac­tat per Car­les Sal­va­dor, a par­tir d’arti­cles seus apa­re­guts al periòdic La Cor­res­pon­den­cia de Valen­cia. Tota la política edi­to­rial de l’asso­ci­ació es basava en el suport finan­cer transoceànic, gràcies al qual apa­re­gue­ren la Gramàtica Cata­lana (1918), de Pom­peu Fabra; el Car­tipàs català, de Pau Romeva (1918); el Manual d’història crítica de la lite­ra­tura cata­lana moderna (1922), de Manuel de Mon­to­liu; la Història de Cata­lu­nya (1922), de Fer­ran Valls i Taber­ner i Fer­ran Sol­de­vila; la Geo­gra­fia ele­men­tal de Cata­lu­nya (1931), de Pere Blasi, i les bio­gra­fies de Ramon Llull, Manuel Milà i Fon­ta­nals, Pau Cla­ris, F. Pi i Mar­gall, Jaume el Con­que­ri­dor i Mn. Jacint Ver­da­guer, escri­tes per Llo­renç Riber, A. Rubió i Lluch, A. Rovira i Vir­gili, J. Roca i Roca, Manuel de Mon­to­liu i Valeri Serra i Boldú, res­pec­ti­va­ment, entre altres títols. L’APEC imprimí també un mapa del Prin­ci­pat i un altre de les Illes Bale­ars, així com mate­rial més pràctic com ara Aritmètica i geo­me­tria, de Josep Galí; Les ciències en la vida de la llar, de Rosa Sen­sat, i un Curs de comp­ta­bi­li­tat, de Fer­ran Boter. La comissió edi­to­rial de l’APEC estava pre­si­dida per Pom­peu Fabra, amb Josep M. López Picó de vice­pre­si­dent, Rosa Sen­sat d’arxi­vera i bibli­o­tecària i Rafael Cam­pa­lans de secre­tari. L’edició de totes aques­tes obres amplià la base social de la Pro­tec­tora i li reportà gran popu­la­ri­tat i un pres­tigi enorme.

A la capi­tal argen­tina, la Pro­tec­tora tenia la seu al car­rer Maipú, 28, que alber­gava l’inde­pen­den­tista Casal Català i dis­po­sava d’un full periòdic d’infor­mació per als seus mem­bres. Arribà a plan­te­jar-se l’ober­tura d’una escola cata­lana a la capi­tal del Plata, ins­tituí el Dia de la Pro­tec­tora, el 1923 per pri­mer cop, obrí una subs­cripció per aixe­car un monu­ment a Blai Parera, autor de l’himne naci­o­nal argentí, i repre­sentà la Unió Cata­la­nista en l’home­natge als cata­lans Joan Lar­rea i Domènec Mateu, herois de la inde­pendència argen­tina. A Men­doza, l’enti­tat es fundà el 1917 i la comissió dele­gada publicà un mani­fest con­vi­dant-hi “tots, cata­lans, mallor­quins, valen­ci­ans, que hem estat i tor­na­rem a ésser algun dia tots uns”. El 1919, Enric Sala de l’Havana, Pius Arias de Bue­nos Aires i Joan Cor­domí d’Iqui­que, s’incor­po­ra­ren al con­sell direc­tiu de l’APEC, coin­ci­dint amb la seva ampli­ació amb repre­sen­tants del País Valencià, la Cata­lu­nya Nord i les Bale­ars.

La dic­ta­dura de Primo de Rivera i el nou con­text ins­ti­tu­ci­o­nal creat el 1931 afe­bli­ren el paper dels cata­lans d’Amèrica en tots els àmbits fins a reduir-lo a una funció gai­rebé simbòlica. Des­a­pa­re­guda a Cata­lu­nya el 1939 a causa de la repressió fran­quista, algu­nes comis­si­ons dele­ga­des de l’APEC en ter­res ame­ri­ca­nes con­ti­nu­a­ren ele­gint repre­sen­tants fins a les aca­ba­lles dels cin­quanta. Com a reco­nei­xe­ment de la col·labo­ració deci­siva de les comu­ni­tats cata­la­nes d’Amèrica, hi figu­ra­ven repre­sen­tants al seu con­sell direc­tiu i els seus pro­mo­tors més des­ta­cats com Claudi Mimó, Antoni de P. Aleu, Josep Conan­gla i Fon­ta­ni­lles i Hipòlit Nadal i Mallol eren home­nat­jats a Bar­ce­lona apro­fi­tant algun viatge seu a Cata­lu­nya. Algu­nes comis­si­ons dele­ga­des tra­me­tien regu­lar­ment coro­nes de flors davant el monu­ment a Rafael Casa­nova cada 11 de setem­bre, o bé feren a mans del maris­cal Jofre el seu propi obse­qui, quan pre­sidí els Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona. Però la ini­ci­a­tiva que més ressò obtingué fou el lliu­ra­ment d’una ban­dera cata­lana ofre­nada a la Man­co­mu­ni­tat per Sant Jordi, el 1922. La senyera, obra de Fran­cesc Canye­lles, va ser sufra­gada pels cata­lans d’Amèrica i, abans d’arri­bar a Bar­ce­lona, va recórrer apoteòsica­ment les loca­li­tats on hi havia una mínima comu­ni­tat cata­lana, sota l’orga­nit­zació de la Pro­tec­tora.

La nota­ble implan­tació a Amèrica es va veure aju­dada pel crei­xent suport a la rei­vin­di­cació naci­o­nal tant als Països Cata­lans com en terra ame­ri­cana, on l’adhesió es vivia amb molta inten­si­tat i con­tundència. El dis­tan­ci­a­ment geogràfic, l’enyo­rança de la terra, la sobre­va­lo­ració del país i les seves vir­tuts i excel·lències, hi con­tribuïren. Lluny de la pàtria i de les impu­re­ses de la rea­li­tat més pro­pera, s’afer­ma­ven o es redes­co­brien con­vic­ci­ons ador­mi­des. El país d’ori­gen s’ide­a­lit­zava i, per sobre de dis­crepàncies, la Pro­tec­tora es bene­fi­ci­ava de ser el marc plu­ral i uni­tari on s’aglu­ti­nava la colònia cata­lana, moguda per raons de caire estric­ta­ment patriòtic. El paper impor­tantíssim de la colònia cata­lana en terra ame­ri­cana sem­pre va ser reco­ne­gut pels direc­tius de l’APEC, i des del 1917 i fins al seu dar­rer any de fun­ci­o­na­ment, el pre­si­dent de torn els envi­ava un mani­fest titu­lat, inva­ri­a­ble­ment, Als cata­lans d’Amèrica, redac­tat entre d’altres per Josep M. Folch i Tor­res, Albert Bas­tar­des i Lluís Ber­tran i Pijoan. Com asse­gu­rava Manuel Fol­guera i Duran a la Memòria del 1917, el con­sell direc­tiu de l’APEC no s’havia “reu­nit una sola vegada, sense haver de trac­tar les coses dels cata­lans d’Amèrica, però sem­pre d’actes per­fu­mats de patri­o­tisme, de sana enyo­rança, de fe en la pàtria estat que reneix”. Sense ells, la història de la Pro­tec­tora hau­ria estat una altra, però també la de la política naci­o­nal, la premsa en català i el movi­ment asso­ci­a­tiu català, dins i fora del país.