Llengües cares

La ministra d’Afers Estrangers sueca, Jessika Roswall, ha ratificat aquesta setmana la reticència del seu país a incorporar el català, el basc i el gallec a les institucions europees perquè els estudis previs indiquen que cada nova llengua que s’afegeixi tindria un cost suplementari de 44 milions d’euros. No es pot negar que allò que fan més bé els suecs és el suec. Sobretot a l’hora de respondre si aquesta quantitat de milions no li semblen excessius per fer-se traduir els documents i els discursos de la UE a la seva llengua, parlada pel mateix nombre de persones que el català. O a l’hora de comptar el cost de traduir al seu idioma, i a tots els altres, qualsevol dels discursos anodins, idiotes, sectaris o llepaculs que es pronuncien als plenaris del Parlament comunitari, com la majoria dels que es van sentir dimecres passat, durant la compareixença del president espanyol, Pedro Sánchez. Per no parlar dels sous dels 705 eurodiputats que hi van a fer o a escoltar aquests discursos o a inflar-se de vanitat com una paperina. Aquestes llengües sí que són cares.