Llengües cares

La minis­tra d’Afers Estran­gers sueca, Jes­sika Roswall, ha rati­fi­cat aquesta set­mana la reticència del seu país a incor­po­rar el català, el basc i el gallec a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees perquè els estu­dis pre­vis indi­quen que cada nova llen­gua que s’afe­geixi tin­dria un cost suple­men­tari de 44 mili­ons d’euros. No es pot negar que allò que fan més bé els suecs és el suec. Sobre­tot a l’hora de res­pon­dre si aquesta quan­ti­tat de mili­ons no li sem­blen exces­sius per fer-se tra­duir els docu­ments i els dis­cur­sos de la UE a la seva llen­gua, par­lada pel mateix nom­bre de per­so­nes que el català. O a l’hora de comp­tar el cost de tra­duir al seu idi­oma, i a tots els altres, qual­se­vol dels dis­cur­sos ano­dins, idi­o­tes, sec­ta­ris o lle­pa­culs que es pro­nun­cien als ple­na­ris del Par­la­ment comu­ni­tari, com la majo­ria dels que es van sen­tir dime­cres pas­sat, durant la com­pa­rei­xença del pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez. Per no par­lar dels sous dels 705 euro­di­pu­tats que hi van a fer o a escol­tar aquests dis­cur­sos o a inflar-se de vani­tat com una pape­rina. Aques­tes llengües sí que són cares.