El català, llengua franca

El baix ús del català entre el jovent i el professorat ha reviscolat el debat sobre el paper social de la immersió lingüística. Segons dades del 2021 recollides per Plataforma per la Llengua, el 47% del professorat mantenia el català sempre o gairebé sempre amb l’alumnat, mentre que prop de la meitat d’alumnes no el feia servir mai o gairebé mai fora de l’aula. Davant d’això, diverses veus, com el cas d’Arnau Rius a Nació Digital, demanen posar fi a la immersió lingüística i promoure un sistema de dues línies, una en català i una en castellà. Per a mi, suposaria un pas enrere.

La doble via lingüística ja existeix a la universitat, a l’administració pública, als mitjans de comunicació, als espais d’oci i de lleure, als comerços i a totes les esferes de la vida privada i pública a Catalunya. I és per l’existència d’aquestes dobles vies que el castellà engoleix el català. En té la culpa l’espanyolisme cultural, que fa que el castellà es vegi com l’idioma de la bona educació i la modernitat en una societat globalitzada i ètnicament plural. Assumint-ho, els catalanoparlants i l’administració pública llancen el missatge que saber català no és necessari per viure a Catalunya i que el castellà és millor per connectar-se amb el món.

L’únic lloc on no existeixen les dobles vies és a l’educació obligatòria. És per això que li hem fiat, amb recursos més aviat magres, tot el pes de corregir les nefastes conseqüències de les dobles vies que hi ha a la resta de la societat. Però si la realitat fora de l’aula és espanyolista, a la llarga hi ha més possibilitats que la realitat a les aules també ho sigui que no pas a la inversa. Crear una doble via lingüística ens asseguraria, sent optimistes, que la mainada tindria un espai de socialització en català. Els problemes associats a la resta d’espais hi seguirien sent. Crear una doble via costa diners, personal i recursos materials. Fer complir la immersió lingüística, també.

En ambdós casos, les mesures per eliminar l’espanyolisme s’han d’endegar igual si volem que el català sobrevisqui. La naturalització dels hàbits, costums i les normes del règim del 78 ens fan viure en una situació de neoliberalisme lingüístic, on aparentment català i castellà conviuen en plena harmonia i, per tant, la tria de la llengua es percep com a lliure. Gastar-se els diners en una doble via, quan es necessiten mesures a tot arreu per recuperar el català, és abraçar el neoliberalisme lingüístic. I aquest neoliberalisme s’accelerarà, i es veurà com l’única via de supervivència del català, si la Generalitat no fa que l’educació universal sigui de qualitat, en català i catalanista. Davant de la inacció del govern, hi ha famílies que es plantegen o bé portar les criatures a escoles concertades o privades on s’asseguri l’escolarització en català –tampoc en són gaires– o bé marxar de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La Generalitat està permetent que s’eixamplin divisions ètniques que, segons les dades, podem remeiar.

Segons Plataforma per la Llengua, la immersió lingüística té el suport de vuit de cada deu catalans. Entre qui parla català, el suport és del 95%; entre qui parla castellà, el suport cau al 50%. Entre qui parla altres llengües, el suport se situa al 88%. Tenim una oportunitat única de fer del català –i l’aranès a la Val d’Aran– la llengua franca de Catalunya. Fins ara, des de Vox i Ciutadans fins a En Comú Podem, feien del castellà un idioma colonitzador basant-se en l’ètnia de molts de nosaltres, descendents d’espanyols, i en l’entramat jurídic i legal que ofega el català. Poca cosa, llevat de la independència, hi ha a fer davant de l’espanyolisme jurídic i normatiu. Però ho podem fer tot en l’àmbit social: Catalunya és el català, és l’aranès, és el caló, és el castellà, l’amazic, el wòlof, l’urdú o el xinès. Però tan sols els tres primers són els originaris. I és especialment el català el que ha de ser la llengua franca entre catalans que parlen llengües diferents. On també es reconegui l’aranès i es reinstauri la dignitat al caló. Tant el govern com les veus independentistes crítiques estan remant en la direcció contrària.