EL MISSATGE DELS SUECS

Aquest mes finalitzarà la presidència espanyola a la Unió Europea. I ho farà sense que el català es converteixi en la 25a llengua oficial. Ja feia setmanes que s’intuïa, però aquests darrers dies hem sabut que el govern espanyol renunciava a votar l’oficialitat del català en la reunió del Consell d’Afers Generals, una prova evident que no ha aconseguit esvair els dubtes ni les reticències de la resta d’estats. Qui ho desitgi podrà consolar-se pensant que l’executiu de Pedro Sánchez ha fet tot el que estava a la seves mans per aconseguir-ho, i que tot plegat ha estat culpa d’alguns estats o partits que s’han dedicat a posar pals a les rodes. Però aquesta justificació també es podrà rebatre recordant la manifesta indolència del ministre d’Afers Exteriors, que, tot i el curset accelerat de sociolingüística que va fer just al començament, a l’hora de la veritat es va presentar a Europa amb els papers molls i fora de termini. I també podrà recordar que, quan li ha convingut, el govern espanyol bé prou que ha sabut aprofitar la seva força i s’ha mogut amb eficàcia per assolir altres objectius igualment lloables.

En qualsevol cas, el fracàs del PSOE té una altra lectura. L’oficialitat del català a la Unió Europea va ser el primer pacte que va subscriure amb Junts a canvi de la presidència del Congrés per a Francina Armengol. El govern de Pedro Sánchez, doncs, l’ha incomplert. 0- 1, o 1-0 si tenim en compte que, com sempre, jugàvem a camp contrari. En la seva conferència a Brussel·les, Carles Puigdemont va parlar d’un “cobrament per endavant”, un nou estil de negociar que havia de diferenciar-se de la suposada esterilitat demostrada per ERC. Però, com a mínim en aquest cas, no hi ha hagut pagament, sinó més aviat un incompliment flagrant. Caldrà comprovar, doncs, com incideix aquest fet en les negociacions entre Junts i el PSOE.

A banda d’això, les negociacions d’aquestes darreres setmanes al voltant de l’oficialitat del català a la UE ens han deixat molt clar que el principal obstacle no és legal, ni tampoc econòmic, sinó estrictament polític. El suec, amb el mateix nombre de parlants que el català i (hem de suposar) amb la mateixa despesa per a les arques comunitàries, bé prou que ho és. Però el suec, a diferència del català, té un estat al darrere que, en aquest cas, no atén a preocupacions logístiques ni a qüestions econòmiques, sinó al fet que la seva llengua sigui reconeguda com cal. Els suecs, doncs, ens envien un missatge molt clar d’allò que cal per defensar una llengua.