EL MISSATGE DELS SUECS

Aquest mes fina­lit­zarà la pre­sidència espa­nyola a la Unió Euro­pea. I ho farà sense que el català es con­ver­teixi en la 25a llen­gua ofi­cial. Ja feia set­ma­nes que s’intuïa, però aquests dar­rers dies hem sabut que el govern espa­nyol renun­ci­ava a votar l’ofi­ci­a­li­tat del català en la reunió del Con­sell d’Afers Gene­rals, una prova evi­dent que no ha acon­se­guit esvair els dub­tes ni les reticències de la resta d’estats. Qui ho desitgi podrà con­so­lar-se pen­sant que l’exe­cu­tiu de Pedro Sánchez ha fet tot el que estava a la seves mans per acon­se­guir-ho, i que tot ple­gat ha estat culpa d’alguns estats o par­tits que s’han dedi­cat a posar pals a les rodes. Però aquesta jus­ti­fi­cació també es podrà reba­tre recor­dant la mani­festa indolència del minis­tre d’Afers Exte­ri­ors, que, tot i el cur­set acce­le­rat de soci­o­lingüística que va fer just al començament, a l’hora de la veri­tat es va pre­sen­tar a Europa amb els papers molls i fora de ter­mini. I també podrà recor­dar que, quan li ha con­vin­gut, el govern espa­nyol bé prou que ha sabut apro­fi­tar la seva força i s’ha mogut amb eficàcia per asso­lir altres objec­tius igual­ment llo­a­bles.

En qual­se­vol cas, el fracàs del PSOE té una altra lec­tura. L’ofi­ci­a­li­tat del català a la Unió Euro­pea va ser el pri­mer pacte que va subs­criure amb Junts a canvi de la pre­sidència del Congrés per a Fran­cina Armen­gol. El govern de Pedro Sánchez, doncs, l’ha incom­plert. 0- 1, o 1-0 si tenim en compte que, com sem­pre, jugàvem a camp con­trari. En la seva con­ferència a Brus­sel·les, Car­les Puig­de­mont va par­lar d’un “cobra­ment per enda­vant”, un nou estil de nego­ciar que havia de dife­ren­ciar-se de la supo­sada este­ri­li­tat demos­trada per ERC. Però, com a mínim en aquest cas, no hi ha hagut paga­ment, sinó més aviat un incom­pli­ment fla­grant. Caldrà com­pro­var, doncs, com inci­deix aquest fet en les nego­ci­a­ci­ons entre Junts i el PSOE.

A banda d’això, les nego­ci­a­ci­ons d’aques­tes dar­re­res set­ma­nes al vol­tant de l’ofi­ci­a­li­tat del català a la UE ens han dei­xat molt clar que el prin­ci­pal obs­ta­cle no és legal, ni tam­poc econòmic, sinó estric­ta­ment polític. El suec, amb el mateix nom­bre de par­lants que el català i (hem de supo­sar) amb la mateixa des­pesa per a les arques comu­nitàries, bé prou que ho és. Però el suec, a diferència del català, té un estat al dar­rere que, en aquest cas, no atén a pre­o­cu­pa­ci­ons logísti­ques ni a qüesti­ons econòmiques, sinó al fet que la seva llen­gua sigui reco­ne­guda com cal. Els suecs, doncs, ens envien un mis­satge molt clar d’allò que cal per defen­sar una llen­gua.