català a l’escola

Aquesta set­mana, l’ense­nya­ment públic ha estat doble­ment notícia. Pri­mer perquè el govern ha cons­tituït la comissió que, a dos mesos vista, ha de dir com es poden tapar els forats per on s’esca­pen els apro­vats dels infor­mes PISA. I en segon lloc, perquè una comissió del Par­la­ment Euro­peu, ins­pi­rada i ati­ada per la tena­lla ultra­con­ser­va­dora espa­nyola, ha vin­gut a agi­tar la tifa segre­ga­ci­o­nista que li han pen­jat a una escola que és i ha estat, pre­ci­sa­ment, inte­gra­dora. Per això, encara que cobrir els dèficits de l’ense­nya­ment no sigui poca cosa, convé pre­gun­tar-se si en farem prou de posar aquests pedaços. També hauríem de poder dir que el sis­tema català d’ense­nya­ment resul­tant és el que neces­sita la Cata­lu­nya que volem. Perquè, a més de l’excel·lència en l’asso­li­ment de les matèries, hau­ria de tenir els seus fona­ments i la seva via de trans­missió en la llen­gua pròpia. I avui dia no sem­bla que hi hagi prou con­tundència política per plan­tar cara a aques­tes ingerències i per defen­sar un model ins­tau­rat per les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques i pedagògiques del país.