UN ANY ZERO

L’Estat espa­nyol i l’inde­pen­den­tisme tan­quen un any política­ment con­vuls i excep­ci­o­nal. No pas per una volun­tat política del PSOE de nego­ciar res amb Cata­lu­nya, ni tam­poc per una estratègia unitària exi­tosa dels artífexs de l’1 d’Octu­bre durant la legis­la­tura pas­sada, sinó per una caram­bola elec­to­ral que va donar ines­pe­ra­da­ment a Junts per Cata­lu­nya la clau de la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya. Sense el setè escó dels jun­ters, el preu a pagar per part de Pedro Sánchez per seguir a La Mon­cloa hau­ria estat molt menor, sense cap mena de dubte –només hau­ria cal­gut una abs­tenció de Junts, perquè el sí d’ERC era pre­vi­si­ble, sobre­tot perquè tant PSOE com Sumar havien lli­gat molt bé el dis­curs de la por a l’extrema dreta–, i l’inde­pen­den­tisme en con­junt no hau­ria tin­gut la força nego­ci­a­dora que li ha permès obrir efec­ti­va­ment la porta a una nova etapa política, els fruits de la qual encara són molt verds. Pel que fa al PSOE, s’ha vist empès a rede­fi­nir la seva posició al mapa del règim del 78 i a hores d’ara, com a mínim men­tre duri aquesta legis­la­tura, el bipar­ti­disme imper­fecte que fins ara per­me­tia l’alter­nança entre el PP i el PSOE com a guar­di­ans d’aquest búnquer s’ha tren­cat. Amb Cs mort i enter­rat i amb un PP que comença a pren­dre consciència del cost que ha tin­gut flir­te­jar amb l’extrema dreta de Vox, soci­a­lis­tes i Sumar sem­blen con­dem­nats a refor­mar i demo­cra­tit­zar aquest règim si volen seguir man­te­nint el poder gràcies als vots d’allò que el mateix règim ano­mena naci­o­na­lis­mes perifèrics. D’alguna manera, és un any zero per a molts actors polítics. Per al PSOE i per a l’inde­pen­den­tisme, i també per a l’esquerra espa­nyola.

Anem a pams. Sis anys després de l’1-O, l’inde­pen­den­tisme té les bases posa­des i ara, diuen, arrenca una nova etapa en la qual s’han de reco­llir els fruits d’haver sobre­vis­cut a la repressió de l’Estat, ence­tant un camí de no retorn de nego­ci­ació cara a cara amb aquest Estat. Junts i ERC han acon­se­guit la llei d’amnis­tia –si el poder judi­cial no se’n surt en la seva guerra per impe­dir-ho– i arrenca una nego­ci­ació per posar les bases del referèndum. Tot ple­gat amb medi­ació inter­na­ci­o­nal. No és poc. I a par­tir d’aquí, caldrà demos­trar que la base social encara hi és. Pas­sant, això sí, per unes elec­ci­ons a Cata­lu­nya d’aquí a tot esti­rar un any i escaig, en què l’inde­pen­den­tisme hau­ria de ser capaç de sumar una majo­ria sòlida. No tin­dria sen­tit arri­bar-hi enfron­tats, dei­xar en mans del PSC la Gene­ra­li­tat i començar una guerra per fer de crossa soci­a­lista. Si es va cap a la inde­pendència, el govern de Cata­lu­nya ha d’estar blin­dat. Si no, ales­ho­res esta­rem par­lant com a molt d’un auto­no­misme ampliat.

Pel que fa al PSOE, també és un any zero. S’enfron­tarà a una revisió pro­funda de la seva política de les dar­re­res dècades en l’eix naci­o­nal arran de la nova etapa oberta amb l’inde­pen­den­tisme, que l’estarà collant perquè com­pleixi els seus com­pro­mi­sos d’avançar en la reso­lució del con­flicte polític. Una demo­cra­tit­zació d’Espa­nya que pot tenir un preu elec­to­ral a curt o mitjà ter­mini, però que pro­ba­ble­ment tindrà un retorn en el futur polític de l’Estat, amb o sense Cata­lu­nya. I s’enfron­tarà també a una duríssima opo­sició de la dreta i l’extrema dreta, no pas per temes soci­als, sinó sobre­tot pel front català. Serà una legis­la­tura de con­fron­tació política amb el PP i Vox, però també amb cer­tes cla­ve­gue­res de l’Estat que tre­ba­llen a tot gas per des­truir la llei d’amnis­tia. Cla­ve­gue­res poli­ci­als, judi­ci­als i també empre­sa­ri­als.

Final­ment, per a l’esquerra espa­nyola, que no és el PSOE, l’ope­ració Yolanda Díaz ha tin­gut com a resul­tat la con­versió d’aque­lla esquerra trans­for­ma­dora del 15M en un nou par­tit de l’esta­blish­ment, ple­na­ment inte­grat com a crossa del PSOE –com ho va ser ICV del PSC i ara aspi­ren a ser-ho els comuns de Sal­va­dor Illa a la Gene­ra­li­tat i de Jaume Coll­boni a Bar­ce­lona–, un par­tit que anul·larà la dis­sidència ideològica que prac­ti­cava Pode­mos en la legis­la­tura ante­rior i que tant inco­mo­dava Pedro Sánchez. Ara, el pre­si­dent té tots els seus minis­tres ali­ne­ats i no hi ha risc de dis­sidència. Hi ha en joc sous i càrrecs. Men­tres­tant, a fora, el que queda de Pode­mos, dis­solt en un grup mixt, inten­tarà demos­trar que hi ha vida a l’esquerra de Sumar. Ho tin­dran molt difícil, però ja es mouen pos­si­bles ali­an­ces per a les elec­ci­ons euro­pees del maig del 2024 amb for­ces com ERC, Bildu i el BNG.