EL CAMÍ DEL PSOE

Apro­var una llei orgànica del plu­ri­lingüisme que per­meti a la ciu­ta­da­nia diri­gir-se en català a l’admi­nis­tració gene­ral de l’Estat, l’ús de la llen­gua en l’àmbit de la justícia i la pre­ser­vació del sis­tema edu­ca­tiu català davant la impo­sició del 25% de cas­tellà dels tri­bu­nals; impul­sar i finançar el pro­jecte per a la ins­tal·lació a Cata­lu­nya d’un cen­tre tec­nològic de pro­ducció de xips (Inno­fab); ges­ti­o­nar l’ingrés mínim vital, i agen­dar una reunió tècnica a prin­ci­pis del 2024 per avançar en l’acord i el calen­dari del traspàs de Roda­lies. La llista ante­rior forma part dels acords que es van donar a conèixer després de la tro­bada de dijous entre Pedro Sánchez i Pere Ara­gonès al Palau de la Gene­ra­li­tat.

Ja sigui per con­vicció, per la incidència dels seus socis de govern o per les exigències de l’aritmètica par­la­mentària, Pedro Sánchez està apli­cant un full de ruta ben clar per afron­tar el con­flicte català: man­te­nir ober­tes diver­ses vies de diàleg en paral·lel (divide et impera, que diu la locució), impul­sar l’amnis­tia per situar el cronòmetre a zero i ofe­rir un full de ruta neo­au­to­no­mista que afronti de ple alguns dels prin­ci­pals pun­tals del sobi­ra­nisme com la llen­gua i el finançament. De fet, mal­grat la retòrica més o menys con­vin­cent dels par­tits sobi­ra­nis­tes, la car­peta del referèndum segueix apar­cada al bagul dels records, i tant el PSOE com ERC es tro­ben còmoda­ment ins­tal·lats en l’estratègia del prag­ma­tisme: els uns, els soci­a­lis­tes, amb el desig de començar la legis­la­tura amb una certa tran­quil·litat, tot espe­rant una pos­si­ble victòria de Sal­va­dor Illa a les autonòmiques que per­meti aigua­lir, encara més, l’eco­sis­tema català; els altres, els repu­bli­cans, amb la neces­si­tat de gua­nyar noves com­petències que els per­me­tin pre­sen­tar-se com un nego­ci­a­dor efi­ci­ent i inten­tar sobre­viure en un govern en mino­ria.

L’estratègia ens situa en un esce­nari clara­ment autonòmic, en què la car­peta del referèndum i l’aspi­ració d’un estat propi van pel camí de con­ver­tir-se en una can­ta­re­lla que es repe­teix més per apai­va­gar els fidels més irre­pri­mi­bles que no pas per con­ven­ci­ment. De fet, en la reunió de dijous vam veure-hi Pedro Sánchez i Pere Ara­gonès, però hi podríem haver ima­gi­nat Zapa­tero i Mara­gall, o González i Mas. En rea­li­tat, aquest és el camí que vol­dria recu­pe­rar el PSOE, abo­nat com està a l’estratègia de des­mo­bi­lit­zar l’inde­pen­den­tisme a còpia de reforçar l’auto­go­vern i de fer veure que, ara sí, hi ha una Espa­nya dife­rent amb la qual és pos­si­ble enten­dre’s i con­viure.