EL CAMÍ DEL PSOE

Aprovar una llei orgànica del plurilingüisme que permeti a la ciutadania dirigir-se en català a l’administració general de l’Estat, l’ús de la llengua en l’àmbit de la justícia i la preservació del sistema educatiu català davant la imposició del 25% de castellà dels tribunals; impulsar i finançar el projecte per a la instal·lació a Catalunya d’un centre tecnològic de producció de xips (Innofab); gestionar l’ingrés mínim vital, i agendar una reunió tècnica a principis del 2024 per avançar en l’acord i el calendari del traspàs de Rodalies. La llista anterior forma part dels acords que es van donar a conèixer després de la trobada de dijous entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès al Palau de la Generalitat.

Ja sigui per convicció, per la incidència dels seus socis de govern o per les exigències de l’aritmètica parlamentària, Pedro Sánchez està aplicant un full de ruta ben clar per afrontar el conflicte català: mantenir obertes diverses vies de diàleg en paral·lel (divide et impera, que diu la locució), impulsar l’amnistia per situar el cronòmetre a zero i oferir un full de ruta neoautonomista que afronti de ple alguns dels principals puntals del sobiranisme com la llengua i el finançament. De fet, malgrat la retòrica més o menys convincent dels partits sobiranistes, la carpeta del referèndum segueix aparcada al bagul dels records, i tant el PSOE com ERC es troben còmodament instal·lats en l’estratègia del pragmatisme: els uns, els socialistes, amb el desig de començar la legislatura amb una certa tranquil·litat, tot esperant una possible victòria de Salvador Illa a les autonòmiques que permeti aigualir, encara més, l’ecosistema català; els altres, els republicans, amb la necessitat de guanyar noves competències que els permetin presentar-se com un negociador eficient i intentar sobreviure en un govern en minoria.

L’estratègia ens situa en un escenari clarament autonòmic, en què la carpeta del referèndum i l’aspiració d’un estat propi van pel camí de convertir-se en una cantarella que es repeteix més per apaivagar els fidels més irreprimibles que no pas per convenciment. De fet, en la reunió de dijous vam veure-hi Pedro Sánchez i Pere Aragonès, però hi podríem haver imaginat Zapatero i Maragall, o González i Mas. En realitat, aquest és el camí que voldria recuperar el PSOE, abonat com està a l’estratègia de desmobilitzar l’independentisme a còpia de reforçar l’autogovern i de fer veure que, ara sí, hi ha una Espanya diferent amb la qual és possible entendre’s i conviure.