El títol d’aquest article és una afirmació molt categòrica però és una de les conclusions que podem extreure de les dades que recull l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, feta pel Departament de Drets Socials i publicada fa uns dies. Segons l’informe, els darrers 15 anys, l’ús del català entre la població de 15 a 34 anys ha caigut 18 punts. És a dir, fa gairebé dues dècades, un 43% dels joves utilitzava el català com a llengua principal i, ara, només ho fa un 25%. Evidentment, això a favor de l’ús del castellà, que ha passat del 29% al 45%. Què està passant? Per què els joves no parlen en català? El mateix informe apunta algunes explicacions, com ara l’arribada de població nascuda a l’estranger i, també, la reducció dels nois i noies que han crescut parlant català a casa. Però aquests no són els únics arguments alarmants que podem extreure de l’estudi, sinó que també apunta que cada cop hi ha més joves que, tot i parlar català a casa, socialitzen en castellà. És a dir, parlen en català amb els pares, els avis i els germans, però quan ho fan amb els amics o els companys de classe, utilitzen el castellà.

El mateix passa en l’àmbit de la parella: més castellà que català. Es tracta d’un 60% enfront d’un 27,5%. I quan aquestes parelles tenen fills repliquen la mateixa tendència: acaben parlant, sobretot, en castellà. Per tant, les perspectives de futur són desoladores. Perquè quan s’instaura una dinàmica i aquesta s’imposa de manera progressiva i continuada en el temps, revertir-la pot ser realment molt difícil.

Hi ha alguns àmbits, però, on el català encara aconsegueix mantenir-se amb certa vitalitat. És el cas dels instituts, els llocs de treball i la universitat. Aquí encara es prioritza el català (35,5%), respecte del castellà (32,3%). Però, evidentment, la diferència no és abismal i el millor seria no baixar la guàrdia, que no podem perdre un llençol a cada bugada.

La responsabilitat és de tots. De les famílies, de les escoles, dels mitjans de comunicació públics, de la classe política, de les entitats i associacions, d’aquest engranatge que forma part de la nostra vida en societat i a partir del qual teixim les nostres relacions humanes i socials. Perquè, malgrat els esforços, la bona voluntat i la determinació d’alguns, sembla que tot plegat és insuficient. No cal ser catastrofistes, perquè si el franquisme no va poder aturar la transmissió del català hauríem de ser capaços, amb les eines i els recursos actuals, d’evitar que el castellà s’imposi en tots els àmbits.

No tot és culpa del pati de les escoles i els instituts, un dels espais que sempre se situa en el centre del debat sobre l’ús social del català. Els adolescents i joves també necessiten molts més referents culturals que utilitzin el català de manera habitual i desacomplexada. Perquè el futur de la llengua passa, això segur, per l’ús que en facin infants i adolescents i les enquestes no ens situen en una bona posició. Això no vol dir que no hi hagi elements d’esperança a què aferrar-se de valent per intentar capgirar la situació.

Mai res no és blanc o negre. Els matisos, en aquest cas les excepcions en l’ús del català, són l’escletxa en què cal instaurar recursos, esforços i promoció. Per trobar solucions cal abans fer una bona anàlisi i detectar els focus de problemes i, després, plantejar canvis. De manera continuada i perseverant en el temps.

És el que demana la nostra llengua des de fa molts anys i el que ens demostren les darreres dades és que, malgrat la bona voluntat i algunes accions desenvolupades, aquestes continuen sent del tot insuficients. Es tracta, doncs, de no eternitzar-se en les lamentacions i buscar nous remeis.