Els darrers dies de l’any són propicis per fer balanç de l’any que fineix. En política internacional, aquest ha estat un annus horribilis, perquè, després de pensar que havíem tornat a la normalitat en haver superat la crisi sistèmica del 2008-2014 i la dura experiència de la pandèmia de la covid-19 –que, entre finals del 2019 i el març del 2023, va contagiar prop de set-cents milions de persones i va llevar la vida a uns set milions (Universitat Johns Hopkins)–, contemplàvem com la guerra provocada per l’autòcrata rus el febrer del 2022 amb la invasió d’Ucraïna desballestava el comerç mundial, generava elements de fricció en la cohesió de la UE i posava en evidència el paper de les Nacions Unides i el suposat lideratge dels EUA.

Però, al llarg del 2023, la situació ha empitjorat considerablement. A pesar de la ingent aportació de material militar per part dels EUA i dels països de la UE, la contraofensiva ucraïnesa d’enguany no ha tingut ni de lluny els èxits del 2022. Els fronts s’han estabilitzat i la guerra ha entrat en un procés de cronificació, només esquitxat per algun cop d’efecte puntual (conquestes russes de Bakhmut i Màrinka –maig i desembre– i enfonsament per míssils ucraïnesos del gran vaixell militar rus Novocherkassk, el passat dilluns). La guerra, doncs, segueix present a Europa i, alhora, han revifat dos dels conflictes vius més antics.

D’una banda, el 19 de setembre, l’Azerbaidjan, en una ràpida operació militar, s’annexionava la República d’Artsakh al·legant uns atemptats terroristes de què culpava Khankendi. Atès l’evident desequilibri de poder militar, Armènia desisteix d’intervenir i les forces militars d’Artsakh proclamen un alto el foc incondicional i, poc després, dissolen la República d’Artsakh. S’inicia llavors, empesos per les noves autoritats àzeris, un èxode massiu de la població d’Artsakh (unes 150.000 persones) cap a la veïna Armènia. Culmina així un procés de neteja ètnica en tota regla, tot i que sense greus episodis de violència. En el rerefons, la incapacitat o la manca de voluntat dels EUA, Rússia i la UE per gestionar un conflicte secular en què totes tres potències tenen interessos creuats.

De l’altra, el 7 d’octubre tenia lloc l’atac de Hamàs contra Israel, amb el resultat de 1.200 víctimes, la majoria civils, i més de dos centenars d’ostatges capturats per la milícia islamista. Indubtablement, s’hi van cometre crims de guerra. La resposta del govern israelià ha estat dur a terme bombardejos massius, indiscriminats i sostinguts (fa ja més de dos mesos i mig que duren) sobre la Franja de Gaza, amb el resultat de la destrucció de gairebé la meitat de les edificacions (inclosos hospitals, escoles, centres de la Unrwa i d’entitats d’assistència mèdica i sanitària) i més de 21.000 víctimes civils. També són crims de guerra. Tampoc sobre el terreny l’exèrcit d’Israel respecta les convencions internacionals com, de manera fefaent, ha quedat demostrat amb l’execució, cosits a trets, de tres ostatges que s’havien pogut escapar i avançaven cap als soldats israelians amb una improvisada bandera blanca.

I si la reacció de Hezbol·là, monitoritzat per Teheran, ha estat fins ara discreta a l’hora d’obrir un front nord a Israel que l’obligués a diversificar les tropes, no ha passat el mateix amb la milícia iemenita dels hutis, que sí ha obert una nova crisi a l’estret de Bab el-Màndeb, on amenaça de capturar els vaixells que tinguin algun vincle amb Israel, la qual cosa ha obligat algunes companyies a renunciar a usar el canal de Suez i fer la volta a l’Àfrica amb el consegüent encariment dels costos de transport.

Més subtil és el canvi que s’està produint en la geopolítica global, en què la Xina està assumint un creixent lideratge com ha quedat plasmat en la futura ampliació dels BRIXS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) amb l’entrada de sis nous països (l’Iran, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, l’Argentina, Egipte i Etiòpia) a partir de l’1 de gener del 2024. En conjunt, són prop del 46% de la població mundial i un 36% del PIB. En molts d’aquests països, Beijing exerceix una influència política i econòmica en detriment de les Nacions Unides, l’FMI i el Banc Mundial.

Per acabar, resulta cada cop més evident que els EUA i la UE no poden mantenir per més temps un sistema de governança global que no només genera fortes desigualtats, sinó que aplica criteris diferents segons els països i les aliances occidentals. Això deteriora cada vegada més la credibilitat d’Occident al Sud Global i dona lloc a lideratges aparentment solidaris exercits per països amb règims dictatorials. Cal no oblidar que el populisme conrea solucions simples, fàcils i, suposadament, eficaces (ho acabem de veure als Països Baixos i a l’Argentina) per damunt dels valors democràtics i les llibertats. I és també per això que el suport a la política ultradretana i supremacista de Benjamin Netanyahu esdevé una veritable bomba de rellotgeria per a les democràcies occidentals.