El voraviu
Joan Vall
i Clara
jvall@lrp.cat
Faltava Aragonès
Des del dipòsit del Rei Martí se suma a la cursa de rucades d’Artur, José i Felipe
El dia de Sant Esteve, Aragonès es va posar la cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, que deia l’àvia Neus, i se’n va anar (tot xupipandi, que diuen ara) al dipòsit del Rei Martí a gravar el missatge institucional de Nadal i Cap d’Any del President. Va fer una mica més d’audiència que l’any vinent i una mica menys que l’any passat. Com la medalla de l’amor dels santvalentinians (avui t’ estimo més que ahir, però menys que demà), però al revés. L’escenari era un gest per mostrar la preocupació sincera per la sequera. La sort que vàrem fer és que com a mínim en això es varen mullar i varen triar-ne un. La sequera. Al dipòsit del Rei Martí. Punt. Malaventurats l’any que no es vegin amb cor de triar i que gravin un tros aquí, un tros allà i un altre tros més enllà fins als cent trossos que simbolitzin els cent problemes (Què dic, problemes! Reptes! Els cent reptes) del país. Ho fondran al ritme de les turbines i els ventiladors que en el seu moment va imposar Valerio Lazarov i quan acabin els divuit minuts de zooms fins i tot vostè i jo reconeixerem el president Aragonès com un gran home d’estat. Del discurs, el millor, per mi, la crida a la responsabilitat pressupostària dels grups parlamentaris. Com si el pressupost no fos, com l’any passat, un tornajornals institucional que vindrà definit dels estats majors, i tard. Fora de termini per quinzena vegada en els darrers catorze anys. El que se’n diu eficiència.
A la Raquel, Paradors
No tinc criteri per discernir si el bistec de l’exministra millora el d’Iceta
No és París ni és la Unesco, però déu-n’hi-do també el bistec que li ha tocat a Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà i exministra de Transports pels serveis prestats al govern més progressista de la història (fins ara). Entre fix i variable, se n’anirà als dos-cents mil euros anuals, que és més salari que el del mateix Miquel Iceta a París, i dues vegades i mitja el que cobrava Raquel en el ministeri que va deixar entre llàgrimes i orgull. No sabem si els extres són tan glamurosos com els que gaudeix l’exministre de Cultura, però sembla que no són ni millors ni pitjors. Simplement són diferents. Com que enlloc consta que tingui un gran bagatge en el món de l’hostaleria, l’obligada presa de contacte de la nova presidenta de Paradors amb els seus dominis ja és, per si mateix, un regal de somni. Noranta-set instal·lacions, en noranta-set ciutats, en noranta-set ubicacions espectaculars per l’entorn o per l’edificació, o per totes dues coses alhora. I a més, pel que fa a funcionament i resultats, sembla que és un caramelet si ens atenim a les dades auditades que facilita l’empresa per mor de la llei de la transparència, en tractar-se d’una empresa pública. Cinc mil treballadors, tres-cents milions de facturació i deu milions de benefici abans d’impostos segons els estats comptables del 2022. Ai, festa! Qualsevol es quedi a Gavà a sentir la fressa dels avions que pugen i baixen del Prat. Perdó! Del Josep Tarradellas!
No trencar el plat bonic
De no poder dinar plegats, a la Catalunya tan diferent de fa cinc anys
Catalunya ja no és una estesa de famílies trencades pel procés i els processistes. Ja no és una estesa de famílies que no podran compartir el sopar d’avui ni podran compartir el dinar de demà ni cap dels àpats tradicionals d’aquestes festes com ens deien que havia passat els darrers anys. S’ha acabat. Tothom a taula amb harmonia i màxim esperit nadalenc. Els perniciosos efectes de l’adoctrinament independentista es corregeixen dia a dia i Nadal a Nadal. Encara que entre socis necessitin un mediador verificador perquè ningú es refia de ningú. Encara que entre govern i oposició necessitin l’arbitratge de la Comissió Europea perquè no hi ha manera de desencallar els mecanismes de canvi a les caducades institucions de govern de la judicatura. Però els plebeus vivim en una excelsa concòrdia nadalenca. De la mateixa magnitud que ha resultat el trencament familiar tots aquests anys. Invent i propaganda tant en una situació com en l’altra. No podíem dinar plegats i ara ja som a la Catalunya “tan diferent de la de fa cinc anys”. Som a la Catalunya “de la concòrdia”. Som a la Catalunya en què han triomfat els desitjos de l’Íbex 35. Som a la Catalunya en què Pedro Sánchez ha sabut complir bé les ordres de la Botín de “seduir els catalans”. No els trenquem el plat bonic, que diria l’àvia Neus, i tinguem les festes en pau. Bon Nadal, amics! I recordeu que el 2024 serem més a prop de la independència que el 2023!
Passin i verifiquin
Després de la fal·lera per les reunions es posen a lloar la mediació
Passen d’un extrem a l’altre, que diria l’àvia Neus, i si convé muden la pell com les serps, encara que sigui ple hivern i no toqui gaire ni vingui gaire bé. Aprofitant que és Nadal i estem contents, ha passat amb les reunions. Primer no en volien. Després allargaven la convocatòria sense cap sentit. Més endavant no es posaven al telèfon per quedar. Quan semblava que sí, es barallaven per qui hi havia d’anar i qui no. Haurien estat capaços de deixar-se arrencar un queixal abans que pactar un ordre del dia. De cop tothom es reuneix amb tothom, omplen les xarxes de fotos, vídeos i declaracions ensucrades i ensucradores, i anuncien noves reunions per passat festes. I com si amb les reunions no en fessin prou, avui ha passat amb el noble art de la mediació i la verificació. L’han tingut mesos i anys a l’infern a cremar, i de cop i volta el PSOE n’accepta un per a les trobades amb Junts i ara n’accepta un altre per a les trobades amb el PP. I a proposta del PP, que és el més gros! Se n’han fotut, del verificador salvadorenc, fins a l’extrem que quasi els han gravat a foc al front el “Viva Honduras” de Trillo, aquell dia que els tenia formats i que havien escoltat plegats l’himne d’El Salvador. I ara hi posen a fer-ne la Comissió Europea, tan gelosa que s’ha mostrat sempre de no intervenir en els assumptes interns dels estats membres. Passin, passin i verifiquin! Passin, passin i mediïn! El gran circ espanyol els està esperant!
Artur, José i Felipe
Dos expresidents i el rei competeixen a dir rucades en el canvi d’any
Nadal ha inundat d’interrogants que vindrà just que l’any nou escateixi. Què provoca més neguit, fa més pena i s’engega més directament a fer punyetes? El “postprocés” d’Artur Mas? El “procés de reconciliació” de José Montilla? O el “fora de la Constitució, a Espanya no hi ha ni pau ni llibertat” del rei espanyol? És la mateixa cosa dita diferent? Ens ho agafem com missatge de Nadal dels expresidents per acompanyar el rei a can Felip? Són missatges aparentment diferents que convergeixen en el mateix objectiu? Què han fet els ciutadans, independentistes i no independentistes, per merèixer el 2024 que anuncien? Cadascun d’ells enfila una rastellera de paraules “poc assenyades i mancades de lògica” que és el que el diccionari defineix, precisament, com rucades. Què diu Felip quan diu que fora de la Constitució no hi ha res? Si ho afirma és que no té vista als ulls. Ni oïda a les orelles. Ni tacte als dits. Ni flaire al nas. Ni gust a la llengua. Si és una amenaça és que s’ha sonat. Pot un dirigent del segle XXI pensar i explicar que la llei és infal·lible, immutable i intocable? En quin món ha viscut aquest home? Quina història li varen ensenyar en la seva preparació? No hi ha espai per als centenars de preguntes que Nadal generarà. Una és imprescindible. No estarien Artur Mas i José Montilla més bonics callats? Dit això... visca la llibertat d’expressió! Diria l’àvia Neus que sempre val més conèixer que ser conegut!
Rampell Ortega Smith
El que és definitori, preocupant, nociu i altament tòxic és la reacció posterior
El més definitori i preocupant de qui és, què pensa i què mou Ortega Smith no és que bufetegi amb el portafolis el regidor de Més Madrid. Tampoc la voleiada d’una ampolla de plàstic buida a la cara del company de consistori. Va ser un rampell de violència injustificable en una institució pública, però de rampells ens n’han agafat a tots més d’una vegada a la vida i, si algú està lliure de rampells, que tiri la primera pedra. El que és definitori, preocupant, nociu i altament tòxic és la reacció posterior, en fred, pensada i meditada, assegut al seu escó. Pel que diu. Per com ho diu. Per la fredor i la mala bava amb què ho diu. Es fa el graciós i recorre a la seva lamentable ironia. Nega l’agressió, assegura crescut que no pensa dimitir i sobretot es retrata quan desitja al regidor de Més Madrid que es recuperi de les greus lesions. Ni el rampell ni el posterior exhibicionisme sàtrapa d’Ortega Smith ens ha d’immutar. No cedim a les provocacions, que és el que busquen. Deixem-los pel que són. Ignorem-los. Nosaltres, a la nostra. Com? Com sigui. Hi ha mil fórmules. Ahir a la nit em va servir The duke (2020), dirigida per Roger Michell, amb Jim Broadbent i Helen Mirren, la pel·lícula que passaven a 3cat. Si no la van veure i no l’han vist, cacin-la i vegin-la. Paga molt la pena. És la història real (1961) del jubilat i activista Kempton Bunton. Carregada de valors i amb una interpretació genial del matrimoni. L’antídot a Vox!