L’any 2000 l’economia de la Comunitat de Madrid generava 114.000 milions d’euros davant dels 122.000 que representava la de Catalunya. Des de llavors i fins ara, la capital de l’Estat ha anat reduint la distància fins que en l’actualitat Madrid ocupa la primera posició del pòdium des que el 2017 l’autonomia que ara presideix Isabel Díaz Ayuso va fer el sorpasso a la soferta Catalunya, que tant èmfasi ha posat històricament a l’esforç, a la feina ben feta i a la indústria productiva. Uns mèrits que a la meseta prefereixen substituir per l’economia especulativa o apostar per rebre ajudes contínues de les administracions.

Per què Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica a l’Estat espanyol en exclusiva en detriment de Madrid? Segurament hi ha moltes causes i de ben segur que les prioritats si es fes una enquesta resultarien dispars. D’entrada, l’efecte capital té un pes determinant a favor dels madrilenys. A més, no cal dir que la inversió pública juga un paper clau en aquesta comunitat. A tall d’exemple, l’execució pressupostària sol ser, de manera constant, entorn del 120%, quan a Catalunya, si algun any sobrepassa el 70% de les partides aprovades, ja es pot considerar festa grossa. No cal dir que en l’àmbit de transports i logística (xarxa viària, TAV i també l’eix mediterrani) sempre tenen aquesta ciutat com a referència, fet que de ben segur ajuda per millorar la competitivitat. A més, i aquesta pot resultar una causa més subjectiva, Madrid és el cap i casal de tots els poders importants de l’Estat: l’econòmic, el financer, el polític, el judicial i fins i tot el mediàtic. No cal dir que les seus de la majoria de les grans empreses de l’Ibex 35 també estan domiciliades al Gran Madrid, una metròpoli construïda en mig de l’Espanya buidada, però aixecada amb l’esforç de les comunitats que paguen més impostos, entre elles Catalunya.

Tanmateix, darrerament hi ha un altre eix que pot dificultar encara més el distanciament de l’economia de casa nostra respecte a la de Madrid. Es tracta de la sinergia i les bones relacions entre el Madrid d’Ayuso i el País Valencià de Carlos Mazón. Dues comunitats liderades per presidents del PP que miren la manera de complementar-se. No fa gaire la presidenta popular i populista va dir que Madrid ja té port. I no va mal fixada, perquè València tindrà ben aviat unes infraestructures portuàries molt importants en l’àmbit europeu. El govern espanyol ja ha licitat 656 milions d’euros d’inversió i la part privada n’afegirà un bon pessic fins arribar als 1.500 milions. No cal dir que això comportarà millorar encara més les vies entre València i Madrid tant per carretera com a través de trens de mercaderies. I, en conseqüència, podria limitar capacitat al port de Barcelona i al de Tarragona. La comunitat veïna també està d’enhorabona per la inversió internacional destinada a la megaplanta de Sagunt anunciada l’any passat. Amb una inversió de 3.000 milions per fer bateries per a l’electrificació de cotxes, serà una realitat el 2026. Directius de la Volkswagen van destacar en el seu moment que la connexió logística i la localització de les plantes properes a Sagunt van ser les causes que van determinar l’elecció de la població valenciana. Unes declaracions que ningú es creu perquè les mateixes connexions de Sagunt també les tenia Barcelona i les plantes que havia d’alimentar aquesta megafactoria encara serien més properes si s’haguessin fet a tocar de la Seat de Martorell i de Pamplona. En aquell moment el govern del PSOE, que no depenia de Junts ni ERC per governar, va apostar pels socialistes de Ximo Puig.

Catalunya ara es ressitua després de la dècada del procés per potenciar les seves fortaleses econòmiques, perquè en té i moltes. Es podria citar la indústria diversificada, la salut de les exportacions, la recerca i la biomedicina, el turisme i la preparació del mercat laboral que ha sortit d’una xarxa d’universitats de primer nivell, entre d’altres. Però com a carta als Reis Mags es podria demanar acabar amb urgència el corredor mediterrani de mercaderies, que fa dues dècades que està empantanegat, concloure les connexions amb el port de Barcelona i decidir si s’ha d’ampliar o complementar l’aeroport de Barcelona. I una cosa essencial que podria marcar l’economia del futur seria definir d’una vegada per totes el model econòmic que convé a Catalunya: el d’anar fent, com ara, o definir si s’aposta per la quantitat o l’excel·lència.