EDUCACIÓ PEL SEGLE XXI

Els focus que s’han posat en clau d’alarma en el sector educatiu a Catalunya, tenint en compte la mala valoració obtinguda, es justifiquen, però també correm el risc de convertir un ràting en un tot i no aprofitar l’ocasió per oferir un panorama ampli en distància i espai.

La mirada que vull oferir és l’externa al sector, la de la ciutadania que estimem el nostre país, la cultura i la llengua. Però que també hem après amb els anys i l’experiència que la complexitat de la nostra societat, i especialment el moment que vivim, exigeix un punt de partida: l’amor a la cosa pública. I, evocant Martha Nussbaum en el seu meravellós tractat Sense ànim de lucre, la necessitat que educació, cultura, amor i diversitat formin part de la terra ètica en què qualsevol protagonista de la història –polítics, mestres, pares i mares, alumnes– s’hi senti arrelat. El tan reclamat retorn a les humanitats no pot ser una quimera intel·lectual. L’hem de fer nostra des de qualsevol lloc i espai, i enfortir el llenguatge d’aliances més que de confrontació.

El conseller Josep Gonzàlez-Cambray va patir en carn pròpia una hostilitat massiva del sector per voler implementar canvis petits, i això ja apuntava a una gran crisi. Sense negar el dret dels professionals a les protestes, i els seus drets, sí que considero necessari, des d’una posició progressista, reclamar una revisió de mètodes i prioritats. I més per assentar panorames més constructius de cara al futur.

Diu Nichi Vendola, l’alcalde d’esquerres italià en el seu tractat per les noves esquerres Reprendre el camí, que hem de mirar al voltant i obrir els ulls, apel·la a una revisió de la funció i els mètodes dels sindicats, i, el més important, reclama la visió de voluntarietat i vocació sobre una visió funcionarial.

És probable que recursos i qualitat siguin sinònims i aquí serà clau la inversió futura.

Fer una anàlisi de quines mesures calen i com s’han d’implementar correspon als experts i sens dubte l’actual consellera Anna Simó, amb la seva expertesa i estima pel sector, ha tingut i tindrà la sensibilitat per gestar aquest trànsit de retorn al prestigi. I és possible que ara més que mai compti amb la mà atansada de la històrica consellera Irene Rigau, amb qui va estar anys en confrontació política, o el conseller Ernest Maragall, que va introduir amb determinació la visió tecnològica a l’ensenyament. No és caure en el bonisme saber que aquests protagonistes estimen tant el sector educatiu i hi han dedicat tanta voluntat i esforç que, malgrat divergències, ara tenen el mateix horitzó de millora.

Un horitzó de millora que és possible. Per això calen algunes premisses.

La primera és posar en relleu la trajectòria i el nostre sistema mixt, amb una visió col·laborativa publicoprivada, i la diversitat d’enfocaments. El pilar de l’ensenyament públic no hauria de convertir-se en una confrontació de models. La regulació i el control econòmic, ara totalment implementats amb les normatives de transparència i retiment de comptes, garanteixen un sistema regulat i eficient si es veu com a holístic i complementari.

La segona premissa és creure que la llengua catalana ha de seguir essent el pilar de la dimensió educativa. La interessada polèmica que alguns partits polítics han portat a seu judicial, i que tants maldecaps està donant, ha de ser objecte de respostes creatives i constructives, segurament substituint confrontació per més esforç a arribar a famílies i un ferm compromís del professorat. Compromís empàtic i il·lusionant. Perquè segurament el que més costarà serà demanar il·lusió en els projectes a molts professionals cremats, cansats amb la sensació de no ser reconeguts.

Tercer: la cultura i les humanitats no poden sucumbir a la tecnologia. La paraula és la màgia d’un immens i càlid univers que ens porta a grans laberints i paradisos d’emancipació per a joves i nens. Saber inculcar la passió pel coneixement, per la llibertat de pensament, d’anhel de saber, de confiança en la capacitat potencial dels oficis, de l’art, del cinema, de la música, de la lectura.

En definitiva, obrir el ventall cap a un ensenyament que arribi al cor dels seus destinataris.

Aquella paraula, esforç, que no podem suprimir però que s’ha d’ajustar a la individualitat. En els temps líquids que ens ha tocat viure, l’individualisme, la manca d’empatia en la política, la crisi planetària, la soledat de les xarxes, han arribat també als centres educatius, la desigualtat social creixent, però allà es poden transformar com una metamorfosi de nova humanitat. No els deixem sols.

El breu conte de Tolstoi Filipok explica l’anhel d’un nen per aprendre a llegir, com la paràbola d’un naixement vital que li cal a tot ésser humà i que és motiu d’esperança.