Falta tot just un any per a la celebració d’unes noves eleccions municipals. Els catalans tindran una cita amb les urnes el 26 de maig del 2019 per triar qui els representarà als seus ajuntaments, però també per escollir els seus emissaris polítics al Parlament Europeu. Un any abans, encara hi ha molts interrogants que planen sobre aquests comicis, però a ningú li passa per alt que seran unes votacions marcades, entre altres aspectes, per les voluntats de fer camí, o de desfer-ne, cap a la República. En aquest article mirem de desgranar quines seran les claus d’unes eleccions que contenen elements inèdits, ja que mai en la història el poble havia triat els seus representants a l’administració local en un ambient tan convuls. Hem parlat, a més, amb totes les forces amb representació al Parlament que el 26 de maig presentaran llistes per governar els municipis catalans. Comença el compte enrere per a les municipals del 2019.
La realitat del país pesarà com mai sobre les eleccions del 26 de maig. Ho vulguin o no els partits, molts electors tornaran a considerar els comicis com un plebiscit entre monarquia o república. I la construcció d’un eix nacional als consistoris serà clau a l’hora de negociar els futurs governs. No es pot oblidar que Catalunya té actualment més de 700 alcaldes independentistes. La construcció de projectes polítics, al marge del signe, obligarà a bastir ponts entre forces que anys enrere no s’haurien ni assegut a parlar.
El vicesecretari general de Coordinació Interna, Territori i Organització d’ERC, Isaac Peraire, defensa que els ajuntaments “són l’administració més propera a la gent i, per tant, l’espai on es comença a fer república”. Per Esquerra “és cabdal tenir governs republicans al màxim nombre d’ajuntaments del país”. La CUP també ho té clar: “La ruptura amb l’Estat començarà des dels ajuntaments, fins i tot sense disposar de majories independentistes. El contrapoder també s’organitza fent propostes als ajuntaments”, assegura la portaveu de municipalisme de la CUP, Laia Estrada. Per la formació cupaire, “el republicanisme té a veure amb drets fonamentals que a l’Estat espanyol no tenen cabuda”.
Altres formacions volen deixar en un segon pla aquest debat. Catalunya en Comú-Podem, a través de la diputada Susanna Segovia, prefereix parlar de “guanyar al màxim nombre de municipis per plantejar la transformació social”. El PP vol representar l’extrem contrari dels que aspiren a proclamar la república des del poder municipal. “Els ajuntaments no són espais per parlar d’independència o per construir república”, subratlla el secretari general dels populars, Santi Rodríguez.
A ningú se li escapa la progressió a l’alça del partit taronja, però en paral·lel és també, ara per ara, la força amb menys implantació als municipis. Són, de fet, l’únic partit del Parlament que no té cap alcaldia al país (el PP té la de Pontons). El responsable d’Acció Institucional de Ciutadans a Catalunya, Joan García, es refereix a “les expectatives de creixement constants” que tenen des de fa tres anys i confirma que la formació aspira a “algunes de les alcaldies més grans de Catalunya i a formar governs”. Ciutadans es disputarà bona part del vot amb el PP. Els populars combatran l’embat de la formació d’Arrimadas “posant de manifest com Cs orienta les eleccions municipals, amb candidatures desconegudes als municipis”. Dues ciutats on el PP posarà més èmfasi per no deixar-se ni un sol vot pel camí seran Badalona i Castelldefels, on van conquerir l’alcaldia l’any 2011. “Només un pacte de perdedors ens les va arrabassar” quatre anys més tard, lamenta Santi Rodríguez.
Barcelona és la capital del país i, per tant, totes les formacions posaran tota la carn a la graella per sortir victorioses en aquesta batalla. Algunes enquestes ja assenyalen un frec a frec entre els dos blocs, amb una victòria d’ERC. Els Comuns es neguen a encasellar-se en un front i un any abans només tenen a l’horitzó revalidar, i fins i tot augmentar, la victòria del 2015 que va catapultar Ada Colau fins a l’alcaldia, ja que: “Ara veiem com ens bloquegen projectes que els partits duen al seu programa”, indica Susanna Segovia. ERC dibuixa mentalment un govern republicà a la capital: “Barcelona ha de poder tenir un govern republicà, com molts altres ajuntaments del país”, diu Peraire, tot recordant que el 21-D: “Vam ser la força que va destacar per mantenir un bon resultat al conjunt del territori català.” El PDeCAT, a través del seu responsable d’Acció Política, Ferran Bel, assenyala la importància que té “recuperar l’alcaldia de Barcelona”, tot qualificant aquest municipi de “fonamental”, però sense restar valor a molts altres ajuntaments grans del país. Cs vol fer una campanya parlant de ciutats, però sembla que oblida aquesta fórmula quan parla de Barcelona, on valora fitxar el francès Manuel Valls. Joan García ho justifica assegurant: “Barcelona és diferent a la resta d’ajuntaments, i per aquest motiu definirem un projecte més singular.” Per Santi Rodríguez (PP), “Barcelona és clau i mereix una reflexió a part a la resta d’ajuntaments”.
Tot i que moltes formacions polítiques inflen ràpidament el pit pel seu ADN municipalista, la majoria es miren els comicis del 2019 amb una distància inusual quan falta tot just un any, conscients que aquests dotze mesos seran d’una intensitat desconeguda i que encara s’hauran de resoldre molts interrogants. Potser més dels esperats. L’actualitat anirà definint l’estratègia dels partits durant la campanya, i també posteriorment, i un dels grans dubtes és si es traslladarà a les ciutats el nivell inèdit de mobilització ciutadana assolit el 21-D, amb rècord absolut de participació. El 2015 també va ser l’any de la fragmentació dels plens municipals, la irrupció de noves forces polítiques i l’afebliment dels partits tradicionals. Ara per ara, es fa molt difícil preveure com quedarà el mapa català municipal i quines sorpreses oferiran aquests comicis. “No sé què passarà demà, però com més forts ens agafi millor”, assenyala el representant d’ERC. Ciutadans també té clar que en un any “poden canviar molt les coses” i el PDeCAT recorda que en aquests 356 dies “fins i tot hi podria haver eleccions al Parlament de Catalunya”. “Ens hi jugarem molt, en aquestes municipals, perquè som el projecte que ha guanyat les dues darreres convocatòries al país, i això ens ha permès donar suport a les accions del govern de la Generalitat, també al del president Puigdemont”, recorda Ferran Bel. La CUP ja prediu que durant tot aquest any “l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no desapareixerà”. “Conviurem amb una repressió desfermada dels aparells polític, judicial i policial.” Per això Laia Estrada insisteix que les municipals de l’any que ve “són més clau que mai”
Les intencions seran unes, però la realitat superarà les voluntats dels partits. Quan queda just un any per a les eleccions municipals, sembla més que probable que la campanya es desplegarà en dos fronts i que ningú podrà defugir el debat nacional. Les urnes poden ratificar tant el projecte republicà com l’unionista, i tothom n’és conscient. Enmig, hi haurà els Comuns i el PSC intentant mirar-se de reüll el context i parlant, sobretot, de ciutats. Els Comuns volen dirigir la campanya: “Cap al model de ciutat que volem i cap als problemes reals de la gent” i pensen que altres formacions que no tenen clars aquests conceptes “voldran parlar d’altres coses”. El PSC és un dels grans interessats que les campanyes siguin en clau local: “De què hem de parlar, si no? Doncs dels problemes de la gent i dels reptes de les ciutats”, subratlla el seu secretari d’Organització, Salvador Illa, tot matisant que el partit “no defugirà cap debat”.
El PP i Cs també anuncien la seva voluntat de dissenyar campanyes “parlant dels municipis”, però de ben segur que les dues formacions són conscients del rèdit electoral que pot tenir el discurs unionista, sobretot als barris amb les capes socials més febles. “És molt probable que el debat s’orienti cap al tema de la independència, però nosaltres volem parlar dels municipis, que són els que gestionen el dia a dia de les persones”, explica el popular Santi Rodríguez. El PDeCAT es refereix a una campanya “d’una gran flexibilitat” en què: “Es podrà parlar de tot, no només de ciutats, que és on ens sentim més còmodes”. La CUP, per la seva banda, sosté que el seu gran interès rau a parlar de “vides dignes”, però recorda que “no hi ha alliberament social sense alliberament nacional”.
Més enllà del dia 26, el diàleg entre forces polítiques podrà superar o esquivar el procés? I més tenint en compte que el republicanisme aspira a fer una demostració de força i a alinear totes les formacions. L’embat de l’Estat contra els alcaldes que van autoritzar la consulta de l’1 d’octubre encara els ha unit més. Enmig d’aquest context, el PSC ja es comença a presentar com l’únic partit amb capacitat de dialogar i de bastir ponts amb tothom, situant en l’horitzó un objectiu primordial: “Que les ciutats avancin.” El 2015, els socialistes ja van aplicar la geometria variable, i van arribar a signar pactes diametralment oposats. Però el rumb del partit, tot i aparèixer veus discrepants, l’ha acostat al PP i a Cs en la qüestió nacional i es desconeix si això li acabarà passant factura. Ara per ara, cap partit independentista sembla disposat a entendre’s amb els socialistes. Salvador Illa resumeix el panorama que espera el PSC: “Només pensem a escollir governs progressistes que millorin les ciutats. Pensem que tenim acreditada l’experiència i la capacitat de gestió.” Des dels Comuns, indiquen que els socialistes “tenen un sol nom però diversitat interna”, un element que els pot obrir portes a “ser significatius en alguns municipis”.
El duel entre dos blocs beneficia uns partits més que no pas uns altres, com s’ha vist en els darrers comicis. Per això el més probable és que la coincidència de les eleccions municipals i les europees es tradueixi en una campanya inèdita, en què les forces que concorreran miraran de dirigir la campanya cap a l’horitzó que més els convingui. El PP i Cs admeten obertament que la coincidència els va bé. El PSC també advoca per la concentració de les eleccions en un sol dia, però per raons de caràcter tècnic: “La coincidència és positiva, sobretot perquè redueix els costos electorals”, manté Salvador Illa, que considera que els electors “saben distingir perfectament entre els dos tipus d’eleccions”.
Abans del 26 de maig s’hauran de definir encara algunes aliances. Els Comuns ampliaran, a grans trets, la fórmula del 2015 i sumaran noves forces d’esquerra. “Mostrarem la màxima generositat per sumar tanta gent com sigui possible”, diu Susanna Segovia. Aquesta formació també es refereix a les aliances supramunicipals com una de les seves fites “per tenir més pes a l’àrea metropolitana i a les diputacions”. La CUP difícilment encaixarà en aquesta suma, però aquest partit no descarta que la fórmula de Badalona, l’única ciutat on es van unir la CUP i Podemos per derrotar García Albiol, no es pugui estendre a algun altre municipi. Els cupaires es mostren oberts a negociar aliances de tota mena respectant el codi ètic de la CUP i l’essència cupaire al voltant de l’assemblearisme. Pel que fa al PDeCAT, al juny tenen previst celebrar una convenció per decidir el nom amb què concorreran a les properes municipals. Ferran Bel no dona per fet que es repetirà la fórmula de Junts per Catalunya i no dubta quan afirma que el candidat serà aquell que el PDeCAT està elegint ara en processos de primàries. Al juny s’aprovarà la marca definitiva, però: “Si un poble vol una marca amb caràcter local ho encaixarem”, avança.
L’existència o no de presos polítics i de polítics exiliats el maig del 2019, el rumb que emprengui el front obert de la justícia contra els més de 700 alcaldes catalans que van cedir espais per al referèndum de l’1-O i el cas de les persones condemnades en un atac de l’Estat contra la llibertat d’expressió condicionaran inevitablement qualsevol cita amb les urnes. El PDeCAT opina que condiciona “la vida política del país, més que no pas les municipals”. Els Comuns creuen que no s’ha de perdre cap oportunitat per lluitar contra la repressió permanent, “també la que afecta els cantants i els titellaires, entre d’altres” i el PSC, en canvi, és del parer que l’existència de “polítics presos, no pas de presos polítics, influirà en la campanya”, tot i que: “Nosaltres ens centrarem en els temes importants, com els projectes de ciutat.” Des de Cs, diuen: “No ens plantegem la campanya en funció d’això.”
Els moviments feministes acumulen anys de lluita a favor de la presència de les dones allà on es prenen les decisions polítiques. Els partits han anat incorporant dones a les seves esferes i molts tenen clar que el discurs feminista ha de formar part del seu relat perquè així ho reclama la societat. ERC garantirà les llistes cremallera: “Amb candidatures que s’assemblin a la societat que volem representar.” Els Comuns alerten que els partits sense polítiques amb visió feminista “patiran a les municipals” i la CUP recorda: “Encara queda molta feina a fer, fins i tot a nosaltres.” Altres forces entenen que, tot i que sempre és millorable, tenen els deures fets. El PSC es declara “pioner” tenint en compte que Zapatero va impulsar la llei de la paritat, i el PP i Cs prefereixen parlar de “capacitats, no pas de gènere”. El PDeCAT recorda: “Tenim alcaldesses i regidores des de fa molts anys, i llistes cremallera.”
