La fi de la postmodernitat?
A començament de segle, Robert Cooper (2000 i 2003) definia l’estat postmodern com aquell que soluciona els conflictes mitjançant la política, mentre que l’estat modern és el que ho fa a través de l’ús de la força. L’exemple de postmodernitat és el procés de construcció de la Unió Europea (UE), que es basa en el consens, que exigeix cessió de sobirania per tal d’arribar a acords.
La cessió de sobirania es tradueix en la desaparició de les fronteres (acords de Schengen i lliure circulació de les persones), en l’adopció d’una moneda única (l’euro) i en l’aplicació de polítiques solidàries (els fons europeus, fruit de la recaptació d’impostos, serveixen per desenvolupar les economies menys avançades).
Per contra, els estats moderns viuen en el convenciment (Robert Kagan, 2003) que vivim en un món hobbesià amarat per una violència cega a la qual només pot fer front un nou Leviatan. Després de l’11-S del 2001, els neocons decideixen que aquest Leviatan només pot ser els Estats Units, que, com a nova Roma, vol erigir un imperi per garantir la seguretat. I, tanmateix, des d’Europa estant, creiem que el futur depèn inexorablement de la postmodernitat i, entre el 2004 i el 2007, la UE passa de 15 a 27 països i encara el 2013 a 28.
DESPLAÇATS I REFUGIATS
Però la il·lusió d’una postmodernitat pacífica i solidària no ha pogut vèncer l’acció combinada de la guerra i l’ocupació il·legal de l’Iraq, dels atemptats d’Al-Qaida i Estat Islàmic i, sobretot, de la crisi econòmica de 2007-2014 i les polítiques austericides de Brussel·les, dels canvis geopolítics a escala mundial que comporten una reactivació de la pugna per l’hegemonia entre velles (Estats Units, Rússia) i noves potències (Xina) en detriment del pes polític i la capacitat de lideratge d’Europa i de les conseqüències de la guerra de Síria i la proliferació d’estats fallits (Líbia, Somàlia, Iemen...) que han provocat un nombre de desplaçats (65,8 milions a finals del 2017) i de refugiats (25,4 milions) com no s’havia conegut mai abans.
Segons l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), el 68% dels refugiats provenen de cinc països: Síria, 6,3 milions; l’Afganistan, 2,6; el Sudan del Sud, 2,4; Myanmar, 1,2, i Somàlia, prop d’1 milió. Són països en guerra o amb pràctiques de neteja ètnica com succeeix amb els rohingyes i altres minories a Myanmar. Els principals països d’acollida són gairebé sempre països en vies de desenvolupament. Així, a finals del 2017, els principals receptors eren Turquia, que acull 3,5 milions de refugiats; el Pakistan i Uganda, 1,4 cada un; el Líban, l’Iran i Alemanya (l’únic país europeu que figura entre els primers països d’asil), 1 milió. En alguns casos la situació ha esdevingut insuportable: el Líban té 1 refugiat per cada 6 habitants (1 per cada 4 amb els refugiats palestins); Jordània, 1 per cada 14 (i 1 per cada 3 amb els palestins), i Turquia, 1 per cada 23.
En els darrers anys, les societats europees, castigades per la crisi i pels atemptats terroristes, contrariades amb una burocràcia comunitària ineficaç i insensible davant dels estralls de la crisi sobre els sectors més febles i enverinades per un populisme oportunista que magnifica, exagera i criminalitza l’arribada de refugiats, han conegut una deriva cap a posicions xenòfobes, sobretot islamofòbiques (el 2016, el 72% dels hongaresos tenia una visió negativa dels musulmans; el 69% dels italians; un 66% dels polonesos; un 50% dels espanyols; un 35% dels suecs; un 29% dels francesos i dels alemanys, i un 28% dels britànics), sense que es percebi una reacció a favor de la idea d’Europa i dels valors que enaltia Cooper i que defensaven una majoria de polítics que es declaraven profundament europeistes.
Per contra, l’euroescepticisme, o directament l’antieuropeisme, ha guanyat terreny i l’extrema dreta és cada vegada més present al Parlament Europeu i en els parlaments nacionals, des de Finlàndia, Suècia, Alemanya, França, Itàlia, Holanda i Grècia fins a aquells països (Àustria, Polònia i Hongria) on ha arrossegat el discurs i les polítiques dels partits tradicionals i dels governs.
Aquest efecte d’arrossegament afecta el centredreta i també el centreesquerra, de tal manera que el discurs polític es fa cada vegada més conservador i se centra en la seguretat en detriment de les llibertats, i en el tancament de fronteres i el rebuig dels refugiats i dels immigrants. En el cas de l’Estat, l’espai del populisme supremacista [espanyol] d’extrema dreta està ben cobert per Cs i pels sectors més radicals del PP. I, tanmateix, a pesar del Brexit, no hi ha futur fora d’Europa, d’una Europa social, acollidora i postmoderna.
