“Tinc el record de la força amb què m’estrenyien el cap”

La nit d’abans ja vaig fer guàrdia dins del Dal­mau Car­les. Érem entre cin­quanta i sei­xanta per­so­nes i la nit va ser molt tran­quil·la.

A les set del matí va venir una pare­lla de Mos­sos. Van pre­gun­tar qui era el res­pon­sa­ble i tots vam aixe­car la mà. Ja vam ocu­par el car­rer. A les vuit, van arri­bar les urnes. I ja des de pri­mera hora ens van començar a arri­bar les imat­ges de les pri­me­res càrre­gues, a Sant Julià de Ramis.

A dos quarts d’onze del matí vam veure les fur­go­ne­tes de la Policía Naci­o­nal i ens vam témer el pit­jor. Vam fer una mura­lla humana a l’exte­rior de l’escola, asse­guts a terra, i els vam veure venir amb pas mili­tar.

A pri­mera fila. Soc mili­tant d’una for­mació inde­pen­den­tista i vaig creure que era el meu deure ètic situar-me allà.

Ni una sola paraula. Van començar a arren­car gent a còpia de cops de porra i cops de peu. Tinc el record de la força amb què m’estre­nyien el cap, a l’altura de les tem­ples. Em van arri­bar a pegar tres poli­cies alhora. Vaig aca­bar a l’hos­pi­tal.

Acu­mulo molt anys en la lluita inde­pen­den­tista. Pro­ba­ble­ment vaig ser dels menys sor­pre­sos pel que va pas­sar. Això no evita que ho visqués amb molta ràbia. Només em vaig adreçar als poli­cies per adver­tir-los que igual un dia han de pegar als seus fills només perquè desit­gen un país millor.

Sí, sí, jun­ta­ment amb cen­te­nars de veïns més de Girona. No sé on arri­barà la denúncia, però d’aquell dia em quedo amb la mobi­lit­zació i la soli­da­ri­tat de la gent, espe­ci­al­ment dels que van votar que no a la inde­pendència.