ANIMALS MARCATS
Classificats per una llei discutida pels especialistes, els gossos potencialment perillosos arrosseguen l’estigma de l’agressivitat i col·lapsen els centres d’atenció d’animals perquè la seva adopció demana un plus de compromís
L’any 1999, Catalunya va aprovar la primera llei sobre tinença de gossos potencialment perillosos (GPP), que tres anys després va desenvolupar un reial decret arreu de l’Estat. Incorporava de manera genèrica aquells gossos que havien participat en episodis d’agressions i que mostraven un caràcter marcadament agressiu i els que havien estat ensinistrats per a l’atac i per a la defensa, a excepció dels que estaven autoritzats per a activitats de vigilància d’empreses de seguretat i dels diferents cossos policials. La polèmica va sorgir quan a la llista d’afectats es van incloure fins a tretze races pures i els seus encreuaments: akita inu, american bully, bullmastiff, dòberman, dog argentí, dog de Bordeus, fila brasiler, mastí napolità, pit bull terrier, presa canari, rottweiler, bull terrier, terrier de Staffordshire americà i tosa japonès. A més, també entraven tots aquells cans que presentaven característiques morfològiques concretes com ara “forta musculatura, aspecte poderós, pèl curt, cap voluminós, cuboide, robust, amb crani ample i gran, galtes musculoses, mandíbula gran i forta i boca robusta, ampla i profunda”. La normativa, doncs, estigmatitzava a partir de llavors uns determinats gossos que arrossegarien l’estigma de l’agressivitat durant la resta de la seva vida, independentment de si l’arribaven a demostrar o no.
EXEMPLARS PREJUTJATS
La normativa va ser molt discutida al seu moment pels especialistes, que la van interpretar llavors, i ho mantenen ara, com una resposta precipitada i poc argumentada a la demanda social després d’un seguit d’episodis d’atacs de gossos a persones. Fins i tot l’Associació de Veterinaris Especialistes en Petits Animals (AVEPA) va interposar un contenciós administratiu contra el reial decret al Tribunal Suprem que va ser desestimat. El mal, però, ja estava fet i prop de vint anys després determinades races canines són prejutjades per la ciutadania no pels seus fets, sinó tan sols pel seu aspecte. “No hi ha races agressives, hi ha animals agressius. La tendència genètica existeix, però es barreja amb múltiples factors ambientals més determinants que fan que cada animal sigui diferent i no es pugui generalitzar”, assenyala Jaume Fatjó, director de la càtedra de la Fundación Affinity Animales y Salud de la UAB. Fatjó considera que la llei “ha demostrat que no és la millor manera per evitar els atacs dels gossos” i aposta per les campanyes de prevenció i conscienciació “que donen més bons resultats”.
DOCUMENTACIÓ ESTRICTA
En aquest sentit, a l’etiqueta amb què estan obligats a conviure els gossos potencialment perillosos s’hi han d’afegir un seguit de mesures de control que, segons els experts, intensifiquen el prejudici. Han d’anar pel carrer i els espais públics obligatòriament amb morrió, cada persona ha de portar com a màxim un gos, han d’anar agafats amb una corretja no més llarga de dos metres i ser passejats per majors de 16 anys. D’altra banda, els propietaris dels GPP, a banda de dur-los xipats i censats com la resta d’animals de companyia, han de disposar d’una llicència específica –que inclou un certificat de penals i un altre de capacitat física– que han de renovar cada cinc anys i d’una assegurança de responsabilitat civil. Les multes per incompliment d’algun dels preceptes administratius poden arribar als 1.500 euros i el decomís de l’animal en els casos considerats molt greus. Si l’animal és ensinistrat per atacar o participa en baralles de gossos, la multa s’enfila fins als 30.000 euros.
Per tant, més paperassa i més inversió per als propietaris que crea un greuge comparatiu amb la resta d’amos de gossos que, com indica Jaume Fatjó, “també poden mossegar en un moment determinat”. Els criteris recollits en la normativa són, com a mínim, discutibles. De fet, segons les estadístiques, la majoria d’atacs de gossos es produeixen dins la llar i són els animals de races més petites les que n’acumulen més casos. Hi ha estudis que estableixen que la raça cocker té més tendència a l’agressivitat que la resta, i que la chiuahua, la pinscher i els terrier de Yorkshire ataquen més les persones. També es recull que animals grans i forts com són el pastor alemany i el pastor belga no s’han inclòs en cap llista de perillositat animal perquè la societat en té una imatge més tolerant.
“Sempre que es parli de perillositat en un gos s’ha de tenir en compte la situació en què es dona”, reitera Fatjó, que recorda que l’animal respon a estímuls tan diversos com la por, la defensa o la territorialitat. “Els titulars d’agressions de gossos potencialment perillosos augmenten la xacra envers aquests animals, perquè no és que ataquin més, sinó que quan ho fan les conseqüències són molt més greus”, constata.
col·lapse CREIXENT
“Determinades races es posen de moda i de cop i volta tothom en vol tenir. Primer van ser els rottweilers i els dòbermans, després van venir els gossos nòrdics i ara toquen determinades races de GPP”, enumera la responsable del Centre d’Atenció d’Animals Domèstics (CADD) del Maresme , Carme Ruiz. Aquest espai, que gestiona la recollida d’animals en quinze municipis de la comarca, va ser un dels que va donar l’alerta de la presència cada cop més gran de GPP a les seves instal·lacions, que amenaçaven de col·lapsar el servei. L’any passat van pujar fins al 25% del total d’entrades i aquest 2018 sumen 125 dels 600 animals que hi arriben de mitjana. “Afortunadament, la situació s’ha estabilitzat, i el 62% d’aquests gossos ja no són al centre, ja que hem tingut prop d’un 45% d’adopcions”, assenyala. L’adopció dels GPP sempre és més complicada, admet Ruiz. “Molts possibles adoptants ja ni es plantegen tenir-los perquè els fan por, i si a això afegeixes més documentació i més despesa administrativa, trobar-los una llar es fa molt difícil”, assegura. Els GPP, a més, han de poder conviure als centres d’animals amb altres gossos i la situació s’agreuja quan es tracta de poder-los passejar. “Els voluntaris també han de disposar d’una llicència per poder treure’ls, i si no hi ha gent es poden passar molt de temps tancats a la gàbia”, comenta la responsable del CAAD del Maresme, que depèn del Consell Comarcal.
Muñoz situa el principal problema dels abandonaments de GPP a les urbanitzacions “on, al contrari que al nucli urbà, el control és més laxe” i alerta de la pràctica estesa de fer criar aquestes races per treure diners fàcilment. “La llei estableix que per tenir cadells has de ser un nucli zoològic”, puntualitza. Malgrat que reconeix que cada cop hi ha més conscienciació sobre la tinença responsable d’animals de companyia, Carme Ruiz considera que cal una major implicació de les administracions, en especial dels ajuntaments, que inclogui el cobrament de taxes als propietaris.
RECUPERABLES
Miquel García és el gerent del Centre d’Atenció d’Animals de la Selva, un dels espais més afectats per la presència de GPP. “La meitat dels 130 gossos que tenim ho són”, especifica i trenca una llança a favor seu: “La gran majoria són molt bons i no provoquen problemes, però costa molt que siguin adoptats”, afirma. Al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Lleida la situació és molt semblant, però allà el 70% dels exemplars atesos són GPP, segons fonts del centre.
Un informe encapçalat pel Cos d’Agents Rurals sobre els abandonaments d’animals a Catalunya i que es va donar a conèixer l’any passat, però que es basava en dades del 2015, xifrava en un 6,35% (1.330) el percentatge de GPP respecte al total de gossos recollits en gosseres i protectores. La majoria els havien capturat al carrer i no estaven xipats.
TERESA MÁRQUEZ
mtmarquez@lrp.cat
Males companyies
Bona part dels gossos potencialment perillosos que arriben als centres d’acollida provenen de decomisos de la policia o de desnonaments. En el primer dels casos és habitual que aquests animals es destinin a vigilar naus amb material robat, plantacions il·legals de marihuana o que hagin estat utilitzats per participar en baralles de gossos. La majoria de vegades els seus propietaris no els tenen ni censats ni identificats. En els darrers anys també s’han expandit entre alguns col·lectius de joves, que els veuen com una demostració de poder, força i superioritat.
Petita història d’amor
La Tata és una terrier de Staffordshire americana de tres anys i mig. La van trobar perduda al carrer i des dels vuit mesos havia viscut en centres d’acollida. Té una al·lèrgia a la pell i problemes en un ull. La Gina Rodríguez en va veure una foto al Facebook, en una crida per trobar-li casa. “Me’n vaig enamorar. Tenia tan poques possibilitats de ser adoptada que ho vaig tenir clar”, comenta. La Gina reconeix que les races considerades perilloses li feien por, però que el seu marit sempre li havia defensat que eren animals molt bons i tranquils. Ells són de Quart i la van anar a buscar a Vilafranca del Penedès. “Es va adaptar de seguida. És un animal molt poc agressiu i molt pacient amb els meus fills, de 9 i 3 anys.”