La clau és la defensa, no l’acusació
Tant la fiscalia com l’advocacia de l’Estat han presentat els seus corresponents escrits d’acusació contra els polítics catalans. Aquells escrits tenen un format rígidament establert en la vuitcentista llei d’enjudiciament criminal, i han d’incloure, en “conclusions precises i numerades”, els fets pels quals s’acusa, els delictes que s’imputen, la participació que correspon a cadascun dels processats, els possibles atenuants o agreujants que desitgin que siguin aplicats i les penes a imposar. Juntament amb això s’haurà de proposar la prova mitjançant la qual es pretén acreditar els fets i la responsabilitat de cada acusat.
La principal funció d’un escrit d’acusació consisteix a delimitar l’objecte de debat en el judici oral, així els acusats hauran de defensar-se únicament i exclusivament d’aquells fets pels quals han estat acusats i una funció derivada de l’anterior és la d’establir la qualificació jurídica que s’atribueix a aquells fets (el o els delictes concrets que s’imputen). Tant els fets com els delictes exposats en un escrit d’acusació són els màxims als quals pot aspirar l’acusació i, també, el màxim pel qual pot condemnar un tribunal; és a dir, el tribunal pot condemnar pels mateixos fets continguts en l’escrit d’acusació i imposar una pena igual o inferior a la sol·licitada però mai per fets diferents ni atribuir una pena més alta de la sol·licitada per les parts.
Tractant-se d’un sumari ordinari tampoc es podran practicar altres proves que aquelles que han estat proposades per les parts sense que sigui possible, com passa en les pel·lícules, que en l’últim minut aparegui un testimoni sorprenent o arribi corrents un astut detectiu privat amb algun document desconegut fins a aquell moment... Això no passarà.
Una vegada practicada tota la prova en el judici oral, el Tribunal preguntarà a les parts si “eleven a definitives les seves conclusions”, i és aquí quan les acusacions, també les defenses, hauran de ratificar aquella qualificació provisional, elevant-la a definitiva, o, per contra, la modificaran adaptant-la al resultat probatori generat durant el judici oral. En aquell tràmit les acusacions podran modificar els fets, els delictes imputats i las penes sol·licitades, però aquests canvis no podran ser substancials ni podran implicar indefensió, fet que implica: 1) que no podran agregar-se fets nous i 2) no podran canviar-se els delictes, a menys que ho siguin per altres d’homogenis, però les penes que definitivament demanin les acusacions podran augmentar-se o disminuir-se perquè la mètrica penal no causa indefensió.
A mode d’exemple: es pot acusar algú d’assassinat i a la vista de la prova practicada en el judici oral modificar, elevant a definitiva, una acusació per homicidi, però el que no es podria fer és acabar acusant-lo de robatori amb violència o d’estafa perquè això causaria indefensió. En el cas del procés es pot acusar, inicialment, per delicte de rebel·lió i acabar demanant la condemna per sedició o per desordres públics.
Tenint present tot l’anterior, i ara que coneixem els escrits de qualificació presentats per la fiscalia, ja sabem de quins fets concrets s’acusa els polítics catalans així com la qualificació jurídica proposada i les penes que sol·licita per a cadascun d’ells, així com les proves mitjançant les quals vol acreditar aquells fets i la responsabilitat exigida a cadascú... Ara comença, per tant, el torn de les defenses, que, per definició, només necessiten oposar-se, succintament, als fets esmentats i proposar la prova de descàrrec que considerin oportuna.
Descendint al cas concret, no per esperada deixa de sorprendre la qualificació de la fiscalia, que per definició constitucional és la defensora de la legalitat, que pretén la condemna pels delictes de rebel·lió i malversació, així com el seu relat de fets, que, sense cap dubte, reflecteixen una preocupant alteració en la percepció de la realitat, d’una realitat que tots hems vist i que ha transcendit les nostres fronteres.
El que realment ha succeït, tant el 20-S com l’1-O, difereix substancialment del que exposa la fiscalia i, a més, no té encaix possible en els tipus penals pels quals demana la condemna; és a dir, la fiscalia ha retorçat els fets i el dret amb una visió delirant del que ha succeït a Catalunya amb l’únic fi de castigar aquells que, en exercici legítim de les seves llibertats civils, han qüestionat la indissoluble unitat de la nació espanyola per vies pacífiques.
No estem davant una acusació penal sinó política, revestida de format jurídic, a través de la qual es pretén acovardir, mitjançant la condemna penal, el dissident, fet que obliga a articular una línia de defensa que depèn, necessàriament, no tant de qüestionar els fets o la responsabilitat i participació dels acusats en els mateixos sinó la interpretació que es dona a aquells fets i com s’ha arribat fins a aquest punt i moment. L’acusació pretén circumscriure la discussió a una visió especial i parcialitzada d’uns fets intentant impedir que el debat vagi a l’arrel del tema: la violació dels drets civils i polítics del poble català.
No es tracta de polititzar el debat, ni de bon tros, sinó de portar-lo a l’arrel del problema i a com, amb violació dels drets col·lectius, s’arriba a la instauració d’un procés penal que pretén legitimar una repressió massiva, ara singularitzada en els líders polítics i socials, d’un moviment absolutament democràtic que ha qüestionat el “fonament” de la Constitució Espanyola de 1978: la indissoluble unitat de la nació espanyola.
És tècnicament possible, i jurídicament desitjable, que el debat en el judici oral, inclosa la discussió probatòria, se centri a desmuntar el muntatge, posant en evidència com s’ha construït aquest procés i, sobretot, per què s’ha arribat fins a aquest punt. Tècnicament parlant, és important acreditar les vulneracions de l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans (“Dret a un procés equitatiu”) però encara ho és més acreditar la vulneració d’altres drets reconeguts en el Conveni, com són: el “Dret a la llibertat de pensament” (article 9.1), el “Dret a manifestar el seu pensament individual o col·lectivament” (article 9.2), el “Dret a la llibertat d’expressió” (article 10.1), el “Dret a la llibertat de reunió i associació” (article 11), el “Dret a no ser discriminat” (article 14) o que es garanteixi que l’Estat no abusa del dret (article 17).
A partir de l’acusació, s’obren dues vies de defensa diferents, com són: a) intentar acreditar que els fets no van succeir i/o que en els mateixos no tenen responsabilitat els acusats, o b) intentar acreditar que tot el procés és una resposta antidemocràtica a les legítimes aspiracions del poble català. Les dues posicions són legítimes, extremadament tècniques i perfectament compatibles, però les conseqüències jurídiques de l’una i l’altra seran diferents com diferents seran les conseqüències polítiques que se’n derivin.
La gran diferència entre una línia de defensa i l’altra, tenint present que aquest procés acabarà el seu recorregut a Estrasburg, és que en un cas i en l’altre la resposta final que donarà el Tribunal Europeu de Drets Humans no serà de la mateixa intensitat ni repercussió, i això és perquè no és el mateix un pronunciament basat en la vulneració de drets processals (article 6, procés equitatiu) que un de basat en la vulneració dels drets civils i polítics (articles 9, 10, 11, 14 i 17 per exemple).
Una sentència d’Estrasburg basada en una vulneració processal només afecta qui recorre i l’ha sofert personalment i directament, es tracta d’una resposta individual sense efectes més enllà de la persona concreta afectada; per contra, una sentència que abordi l’arrel del muntatge tindrà conseqüències profundes no solament per als afectats directes sinó per al conjunt del poble català, que, si bé no s’asseurà al banc dels acusats, sí que veu els seus drets afectats en aquest judici.
En definitiva, ara la decisió no és si s’ha de fer una defensa tècnica o política (aquesta distinció només es correspon amb un relat que es pretén instal·lar des de Madrid per deslegitimar una defensa tècnica dels drets i llibertats civils), tenint present que les dues línies són tremendament tècniques, sinó si es pretén fer una defensa individual o col·lectiva; dit d’una altra manera: s’ha de definir si es defensarà els acusats o si es defensarà allò que políticament defensen els acusats i que és el que els ha portat a la presó i el banc dels acusats.
Segurament, la millor de les respostes a aquest dilema, la tenim des de fa mesos i procedeix de Slesvig-Holstein: el seu Tribunal Superior va determinar que els fets pels quals es reclamava el president Puigdemont són inherents i propis en una democràcia i tot estat democràtic ha de tolerar-los; és a dir, es tracta de fets que no tenen rellevància penal perquè són l’exercici legítim d’una sèrie de drets individuals i col·lectius que l’Estat espanyol ha tractat de criminalitzar per reprimir les legítimes aspiracions del poble català... I aquí ho deixo.
ACUSACIÓ POLÍTICA
No estem davant una acusació penal, sinó política, revestida de format jurídic
ELS FETS
S’han retorçat els fets i el dret amb una visió delirant del que ha succeït a Catalunya per castigar aquells que han qüestionat la indissoluble unitat de la nació espanyola
LA CLAU
Es vol impedir que el debat vagi a l’arrel del problema: la violació dels drets civils i polítics del poble català
LA DEFENSA
S’ha de definir si es defensarà els acusats o si es defensarà allò que políticament defensen els acusats i que és el que els ha portat a la presó
Gonzalo Boye
GONZALO BOYEÉs advocat del president Carles Puigdemont i els consellers exiliats i un dels estrategs de la defensa a l’exterior. Ha participat en altres procediments de gran transcendència, com ara els judicis de l’11-M, el cas Bárcenas, la defensa de l’exassessor de l’NSA Edward Snowden i la querella contra l’administració de George W. Bush per la presó de Guantánamo. A Twitter s’ha fet famós el seu irònic i sempre enigmàtic “aquí ho deixo”.
