La denúncia del genocidi franquista

La imatge que més bé simbolitza els esforços per explicar la situació de Catalunya durant el franquisme és el breu discurs que va pronunciar el músic Pau Casals el 24 d’octubre del 1971, amb motiu de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. A banda d’aquest episodi, però, des de ben aviat es van editar llibres i opuscles adreçats a les institucions internacionals i als estats democràtics. Després de la fi de la guerra, les expectatives internacionals dels catalans van anar lligades a l’esperança que el conflicte europeu acabés provocant la caiguda de la dictadura franquista. El règim, que va jugar fort la carta d’associar-se amb l’Alemanya nazi, va viure alguns anys de neguit, però finalment es va acabar adaptant a l’aïllament internacional i sotmetent la població a una autarquia i una repressió ferotges. Mentrestant, els catalans exiliats van intentar aconseguir la implicació de les potències en el cas català, que ho és també de la República Espanyola. A la conferència fundacional de les Nacions Unides, Josep Carner va intentar incloure la qüestió catalana en l’ordre del dia, però no se’n va sortir. I són prou conegudes les gestions que va dur a terme Batista i Roca des de l’exili britànic, sobretot a partir de la nova versió del Congrés de Nacionalitats, la Unió Federal de Grups Ètnics Europeus.