Bernardí Lite i Esteban

Bernadí Lite i Esteban (Chércoles, Sòria, 1892 - Perpinyà, 1986) va estudiar magisteri a Girona, on va anar a fer el servei militar. Va fer de mestre a Palafrugell, Sant Feliu Sasserra, Anglès, Capmany i a l’escola Malagrida d’Olot. Va formar part del Comitè Antifeixista d’Olot en representació d’Acció Catalana i va ser jutge comarcal d’Olot. Va marxar a l’exili amb la família i es va establir a Perpinyà. El 1942, enganyat, va anar fins al Pertús. Allà va ser segrestat i tancat a la presó de Figueres i, més tard, a la de Girona. Va ser condemnat a mort. Després de gestions polítiques, el 1946 va sortir de la presó i va tornar a Perpinyà. Es va casar amb la mestra d’Agullana Pepita Codina i va deixar escrites unes memòries.

Quina alegria al veure’m arribar amb un pa tan blanc, car ja havíem oblidat el que era el pa blanc i la xocolata

“Vàrem marxar amb el sac a l’esquena com dèiem dels que venien a fer veremes a França.

El camí fins a Tortellà va ésser penible. La marxa amb un sac a l’esquena ple de les peces de vestir més indispensables pesava un horror. Un pobre home es va apiadar de nosaltres, set persones, i ens va portar en camió fins a Argelaguer. Passàrem la nit a Tortellà, a ca la dida. Un matxo ens portà el paquet fins a Sant Llorenç i nosaltres caminant i amb la pluja arribàrem morts de fatiga a mitja nit a la primera masia de França, on acabàrem de passar la nit dormint per terra com sacs de ciment.

De bon matí, vaig anar en reconeixement fins a Sant Llorenç. Pel camí vaig vendre una pistola per uns francs per poder comprar dos quilos de pa i xocolata.

Quina alegria al veure’m arribar amb un pa tan blanc, car ja havíem oblidat el que era el pa blanc i la xocolata. Uns que havien pres la casa de pagès per hotel i fonda havien cuit una olla de patates i ens digueren si els volíem donar mig pa i ells ens donarien patates cuites. [...]

Férem canvietes i vaja tip que ens vàrem fer. Cap al migdia, tota la colla arribàrem a Sant Llorenç i una família de la qual ens havien donat l’adreça a Tortellà ens recollí per la nit.

De bon matí i en auto de línia vinguérem a Perpinyà i ens aixoplugàrem al cafè Continental. Encara tenien 300 francs que ens havien prestat a Tortellà i per si mai no haguéssim pogut tornar-los els vàrem deixar com a penyora dos coberts de plata, que després l’àvia va pagar i recuperar. A la tarda cercàrem la Rosa, parenta de l’avi, que la pobra amb una vènia ens enquibí a tots.

Després la tia Marieta es va apiadar de l’àvia i la va fer venir a Banyoles. Una vegada a Perpinyà, va finir la nostra por i començarem a viure amb l’esperança d’un dia tornar a casa.”