Bernardí Lite i Esteban

“Vàrem mar­xar amb el sac a l’esquena com dèiem dels que venien a fer vere­mes a França.

El camí fins a Tor­tellà va ésser peni­ble. La marxa amb un sac a l’esquena ple de les peces de ves­tir més indis­pen­sa­bles pesava un hor­ror. Un pobre home es va api­a­dar de nosal­tres, set per­so­nes, i ens va por­tar en camió fins a Arge­la­guer. Passàrem la nit a Tor­tellà, a ca la dida. Un matxo ens portà el paquet fins a Sant Llo­renç i nosal­tres cami­nant i amb la pluja arribàrem morts de fatiga a mitja nit a la pri­mera masia de França, on acabàrem de pas­sar la nit dor­mint per terra com sacs de ciment.

De bon matí, vaig anar en reco­nei­xe­ment fins a Sant Llo­renç. Pel camí vaig ven­dre una pis­tola per uns francs per poder com­prar dos qui­los de pa i xoco­lata.

Quina ale­gria al veure’m arri­bar amb un pa tan blanc, car ja havíem obli­dat el que era el pa blanc i la xoco­lata. Uns que havien pres la casa de pagès per hotel i fonda havien cuit una olla de pata­tes i ens digue­ren si els volíem donar mig pa i ells ens dona­rien pata­tes cui­tes. [...]

Férem can­vi­e­tes i vaja tip que ens vàrem fer. Cap al mig­dia, tota la colla arribàrem a Sant Llo­renç i una família de la qual ens havien donat l’adreça a Tor­tellà ens recollí per la nit.

De bon matí i en auto de línia vinguérem a Per­pinyà i ens aixo­plugàrem al cafè Con­ti­nen­tal. Encara tenien 300 francs que ens havien pres­tat a Tor­tellà i per si mai no haguéssim pogut tor­nar-los els vàrem dei­xar com a penyora dos coberts de plata, que després l’àvia va pagar i recu­pe­rar. A la tarda cercàrem la Rosa, parenta de l’avi, que la pobra amb una vènia ens enquibí a tots.

Després la tia Mari­eta es va api­a­dar de l’àvia i la va fer venir a Banyo­les. Una vegada a Per­pinyà, va finir la nos­tra por i començarem a viure amb l’espe­rança d’un dia tor­nar a casa.”